RESSENYA LIJ ESCRITA DE LA TERTÚLIA LIJ 4

Elena Gómez Juárez

¡T'he agafat, Caputxeta!

¡The agafat, caputxeta! És un llibre de literatura infantil i juvenil de gènere teatral que ha rebut diferents premis, com el premi Lazarillo en 1994, el premi Samruc, llista d’Honor Premi CCEI, i menció especial de la Internationale Jugend Bibliothek en 1996. La primera edició d’aquest llibre va ser en 1995, però el meu exemplar és de la 2ª edició, de la editorial Bruño, de l’any 1998 i adaptada per a xiquets a partir de 10 anys. L’autor d’aquest llibre és Carles Cano, que destaca per la seua formació en diverses d’oficis, a més a més, un conegut contacontes. Autor d’obres de literatura infantil amb una prosa que tendeix a ser experimental, amb un gran jocs de paraules.

El tema central és la relació que fa entre els contes de tradició oral i altres històries clàssiques conegudes pels xiquets. El llibre està orientat en una representació teatral que fan una selecció de personatges d’alguns del contes més coneguts (caputxeta vermella, el llop, el gat amb botes, els porquets, etc) adoptant el paper d’actors. Aleshores, com a un teatre representen un acte, i realitzen descansos on eixien altres personatges clàssics anunciant els seus productes. L’autor al llarg de la història empra l’humor amb els personatges i els recursos dels contes, utilitzant-los per a jugar. Tanmateix, amb el assumpte dels espots publicitaris ridiculitza amb un to irònic la publicitat. 

En quant a l’estructura de l’obra parteix del pròleg que obri la història i un epíleg la tanca. En ambdós apareixen dos personatges únics que no apareixen en tota la història. L’obra es desenvolupa en un acte dividit en cinc escenes ambientades en el bosc del conte de “Caputxeta vermella”, intercalats per quatre espots publicitaris.

Analitzant críticament l’obra pense que és diferent, original, ja que l’autor a partir dels personatges tradicionals forma un conte atípic i humorístic. Juga amb el canvi dels rols dels personatges, no actuen de la manera que s’espera, és a dir, el llop no és malvat ni menja porquets ni a Caputxeta. L’autor està relacionant els elements clàssics amb el nous elements.

D’una banda, em crida molt l’atenció l’aportació de les il·lustracions dels diferents escenaris, perquè ajuda als alumnes a imaginar, a interpretar i sobretot a representar el llibre. A més a més, crec que si fem una representació teatral del llibre s’involucrarien més en la comprensió del gènere teatral, i així aconseguir ser lectors més competents.

No obstant, amb aquest ús irònic pot ser que hi haja problemes a l’hora d’entendre les referències que fa el autor en els espots publicitaris, ja que tal vegada els xiquets desconeixen als personatges actuals que fa al·lusió com al actor Kevin Costner o la crítica que fa en aspectes actuals de la societat. Però, ho recompensa al final del llibre, doncs posa una sèrie d’activitats i explicacions per ajudar a millorar la comprensió del conte.

D’altra banda, com he comentat al conte s’alternen espots publicitaris, un d’ells apareix el doctor Frankeinstein amb la seua clínica de cirugia estètica, mostrant altres personatges coneguts que ha operat, però amb això el que fa l’autor es fer burla de la importància que la societat actual dóna a l’aparença física. Hi ha un transfons en aquestes publicitats, l’autor vol criticar i ridiculitzar la societat i la televisió.

En resum, des de el meu punt de vista aquesta obra és molt completa, sorprèn al lector i és adequada per a llegir a l’escola. Crec que el gènere teatral és important perquè educa i ajuda als xiquets a expressar els seus emocions, sensacions o dubtes a través de la interpretació.

RESSENYA LIJ ESCRITA DE LECTURA LLIURE LIJ SEGONS CRITERIS: PRÀCTICA 20

Elena Gómez Juárez

"EL PETIT PRÍNCEP"

“El petit príncep” és una novel·la curta i l’obra més famosa del escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry. El primer exemplar va ser publicat en abril de 1943 tant en anglès com en francès per l’editorial francesa Éditions Gallimard. Està inclòs entre els millors llibres del segle XX en França i compta amb moltes traduccions. Concretament, el meu exemplar és una traducció al català feta per Anna i Enrinc Casassas, l’any 1998. La editorial correspon a Salamandra i és la tercera edició publicat en febrer de 2011.

Segons Jorge Pérez Gómez exposa en un article publicat en la pàgina online de “El Informador” que aquesta obra és un clàssic que també va ser precursor dels llibres per a xiquets, doncs al llarg de més de mig segle el seu text s’ha transformat en un dels més venuts i traduïts en la història. “El petit príncep” té la capacitat de funcionar a nivells diferents i així arribar a una gran varietat de lectors. Finalment, com exposa Teresa Orozco, professional en la literatura infantil i juvenil: “el petit príncep és un referent en la literatura universal, una molt bona carta de presentació de la literatura davant un ésser humà, un bon començament de lectura davant un lector inexpert. Però, també és un text al que se pot tornar, com en tot bon text literari, hi ha passatges, fragments i paraules que rellegim des del nostre punt actual i així dimensionem això que havíem llegit abans d’acord amb la nostra experiència” (traducció al valencià feta per mi)

Resumidament aquest conte tracta d’un xiquet que ve d’altre planeta molt petit, quan arriba a la Terra es fa amic d’un aviador que estava en el desert del Sàhara. El petit príncep compte a l’aviador que en el seu planeta tenia que lluitar contra los boababs, que amava una rosa, i a més a més, narra les seus aventures que té en altres planetes abans d’arribar a la Terra. En el primer planeta estava controlat per un rei que no acceptava la desobediència, encara que era un monarca absolut era bona persona les seus ordenes eren raonables. El segon planeta estava habitat per un home malvat i superb. El tercer planeta, habitava una persona bevedora que s’ofegava en alcohol. El quart planeta, havia un home de negocis que vivia obsessionat per les possessions, volia tot, i això li condemnava a estar a soles.

Des del meu punt de vista, encara que el llibre va dirigit a lectors infantils, els temes que aborda són molt profunds, com el sentit de la vida, l’amistat entre el príncep i l’aviador i el amor. És un llibre que ensenya a través de metàfores, com per exemple quan en el conte el petit príncep descobreix que la seua rosa tan valiosa per a ell, ja no era l’única sinó una flor més de la Terra, el que vol reflectir és la poca importància que es dóna a les coses quotidianes que hi ha en la Terra. També, exposa la transformació que hi ha en els xiquets que passen de ser innocents i imaginatius fins a ser adults on l’orde, el temps o els negocis són la base de ser feliços. 

És molt útil que s’aplique en classe l’obra, perquè es pot treballar el llibre en les diferents àrees com ciències (els deserts, els planetes, l’aigua, etc.), educació plàstica (decorar la classe amb elements del conte), llengua (comprensió lectora d’un capítol) o la educació de valors (el amor o l’amistat). La lectura crec que ha d’anar acompanyada d’activitats que ajuden i desenvolupen la seua comprensió lectora i opinió crítica. Activitats com per exemple: “inventa altre final per al “El petit príncep” o “escriu una carta amb els teus sentiments o pensaments sobre el conte, que anirà dirigida al autor”.

Crítica a la nostra societat superficial, materialista i consumista, classifiquem a la gent per les seus possessions. No pots ser feliç sense un cotxe, una casa, un salari o sense comprar l’últim mòbil del mercat... però, no ens donem compte que “només s’hi veu bé amb el cor, l’essencial és invisible als ulls”.

RESSENYA DE TERTÚLIA SOBRE L’EDUCACIÓ LITERÀRIA: EL CÀNON DE LA LIJ

Elena Gómez Juárez

Per tal de realitzar aquesta ressenya he triat la qüestió del cànon de la Literatura Infantil i Juvenil. Amb cànon literari fem referència a una llista breu però molt selecta del que se solen cridar les obres clàssiques, eixes que es continuen llegint amb interès des de fa segles. La ressenya es divideix en dos apartats: el primer apartat és dels punts claus que es van tractar a la tertúlia, i el segon apartat és la meua opinió crítica sobre la qüestió triada. 

Al llarg de la tertúlia vam discutir sobre diferents punts clau. En primer lloc, de la importància del cànon de la LIJ, doncs millorarà el vocabulari, la competència lectora i el pensament crític dels alumnes, fins aconseguir la competència literària. Aleshores, es va presentar la pregunta, ¿he de llegir tots els gèneres per a ser un lector competent? Doncs quant més pràctiques la lectura de textos de diferents gèneres millorarà la capacitat per a diferenciar-los. En segon lloc, el cànon tendeix a ser restringit, occidental, no es centra en el valors, en la profunditat dels clàssics, i això ens va arribar a preguntar-nos, ¿qui ha fitxat el cànon literari? El cànon cal ser obert, llibre per a triar llibres de diferents cultures, originals i que motiven la lectura. En últim lloc, vam fer referència a les estratègies o actuacions per a tractar les lectures a classe, així doncs el pla lector és clau per a programar cóm treballar les lectures amb el grup. Per exemple, si treballes literatura, concretament el “Cantar de Mio Cid”, no fa falta llegir tot el llibre, sinó que podem tractar-ho fent un rap amb els versos de l’obra.

Des de el meu punt de vista han de llegir textos que ajuden a desenvolupar la competència literària dels xiquets, a través de la lectura de clàssics, i diferents activitats de lectura. Però aquestes lectures requereixen un pensament madur i més capacitat lectora. No obstant, com exposa el Ministeri d’Educació d’Espanya en el seu informe anomenat: “Educación literaria y el canon escolar de lecturas”, el problema de la presència dels clàssics al sistema educatiu es presenta en l’etapa de la adolescència, ja que es planteja el debat de “clàssics si o clàssics no” perquè els estudiants afirmen que no ells entenen. 

Per aquest motiu es pot recórrer a estratègies pedagògiques que facen més fàcil la lectura dels clàssics, pot ser les adaptacions, que en el meu cas es va donar quan vaig llegir l’adaptació feta per Montserrat Ferrer del clàssic “Tirant lo Blanc”. El contingut, les imatges i les activitats de comprensió global que té l’adaptació va fer la meua lectura més còmoda, clara i senzilla. També, podem trobar les lectures fragmentades dels clàssics, aquestes són fragments d’algun clàssic que pot tindre vida independent i que no requereix de la lectura de les demés parts, són molt útils per a la comprensió del text. 

D’altra banda, en la selecció d'obres «representatives», cal fixar-se en la projecció i ressonància que eixes obres tinguen o hagen tingut entre els receptors de distintes èpoques. Però, cal tindre en compte que siga accessible el llenguatge i que els continguts i personatges causen proximitat, aleshores el cànon ha de ser obert, i trobar llibres que motiven al alumnat. És primordial atendre els interessos i les necessitats del grup, per a arribar al objectiu, que és fer la lectura un hàbit. 

Per últim, el problema que em plantege és cóm fer que lligen, cóm formar lectors competents, ¿fem que lligen obligatòriament els clàssics? Crec que la resposta no és fer que els xiquets relacionen la idea de llegir amb una obligació o un deure, sinó crear un llaç d’interès entre el món de la lectura i ells. Com professors, devem d’emprar estratègies com per exemple presentar el llibre amb jocs que animen i motiven la lectura dels clàssics. També, podem recolzar-nos dels gèneres audiovisuals, mostrant la literatura clàssica amb adaptacions audiovisuals, com per exemple escoltar poesia acompanyada de música o pel·lícules. Finalment, podem organitzar a classe un club de lectura, on el professor adapta un rol de guia, i així els alumnes desenvolupen la seua capacitat de valoració. 

RESSENYA EL 1: La nostra competència literària

Aurora Cartagena Castejón

El dilluns 10 d’abril ha tingut lloc la tertúlia que tracta el tema “La nostra competència literària”. Com a futurs mestres, la xerrada s’ha centrat en la nostra futura professió però també en el nostre present com a estudiants universitaris. A continuació, vaig a exposar una sèrie d’aportacions que s’han dit a aquesta i que personalment, pense que són les més rellevants. Cal dir que en aquesta tertúlia s’ha fet ús de fonts fiables per a argumentar les aportacions dels diversos companys que han intervingut.

La tertúlia ha començat con la següent conclusió que ha obert un extens debat: hui en dia, nosaltres tenim competència literària respecte a la narrativa però no en altres gèneres. Per tant, com a mestres a soles ensenyarem narrativa perquè és el que vertaderament coneixem perquè durant tots els nostres anys d’escolaritat és el que ens han ensenyat. És a dir, hem desenvolupat únicament la nostra competència genèrica (saber de tots els gèneres). Un altre problema que hem trobat és que ens centrem en la trama dels llibres i els lleguim superficialment, sense tindre en compte  la seua estructura i sense llegir entre línies el que l’autor ens vol dir realment, quina és la moralitat d’un llibre per a adults...

A més de la nostra competència literària, hem arribat a la conclusió de que la família i el context són altres mediadors que influeixen també en el desenvolupament del hàbit i el gust per la lectura. És una evidència que el món actual fa que ens interessem per altres coses com les noves tecnologies, els programes de televisió... També ho és que un xiquet que té com a referent lector a la seua mare o al seu pare perquè a casa ve que llig molt, tomarà exemple i el seu interès per la lectura sorgirà.

Per a terminar, abans de passar a parlar del següent tema que era “El cànon de la LIJ”, hem fet un recull de coses que ha de fer un mestre per a poder transmetre el hàbit de lectura i fer que els seus alumnes gaudeixen llegint.

En primer lloc, s’ha de vetlar per el compliment dels interessos per a apropar-nos als alumnes i d’aquest mode, fer possible que desenvolupen la seua competència literària. A més, s’ha de conèixer quin és el nivell de competència lectora dels alumnes en que es troben en eixe moment. És imprescindible també llevar la obligatorietat de la lectura a l’escola, ja que és un dels factors principals que fa que els xiquets no lligen per gust i establisquen un hàbit de lectura. Un altre factor imprescindible és la pròpia experiència dels mestres. El component emocional i experiencial triomfa actualment tant dins de l’escola com per exemple, amb l’educació emocional, com fora amb el màrqueting personalitzat, etc.

Per la meua part, m’agradaria afegir un article que he trobat a la pàgina Canal cultura, el qual es titula: “Si els docents no lligen, són incapaços de transmetre el plaer de la lectura” i es tracta bàsicament d’una entrevista  realitzada per Mariana Otero a la referent en educació Emilia Ferreiro. El motiu pel qual he triat aquest article és que es un moment donat de l’entrevista li fan la pregunta: “el docent és conscient de que aquesta manera d’ensenyar a llegir i escriure és bona? (després d’explicar ella com ensenya)Hi ha investigacions que diuen que els mestres no lligen”.

La seua resposta va ser amb la que jo vaig estar totalment d’acord. Ella va dir que és molt difícil que el mestre puga transmetre un plaer que mai ha sentit i un interès per alguna cosa que mai l’ha interessat. Per tant, jo com ha mestra he de llegir a gust per a que els meus alumnes també ho facen. Durant tota la nostra educació, ens han imposat què llegir i quan fer-lo. M’agradaria que quan jo siga mestra, els xiquets pugan triar què llegir, com jo ho faig actualment i, a més, ser una referent en quant a lectura també recomanant autors, llibres...

RESSENYA LIJ 1: Libre propi amb valor emocional

Aurora Cartagena Castejón

Un dels primers dies de classe va tindre lloc la primera tertúlia del curs. Teníem dues temes: podríem parlar sobre un llibre propi amb valor emocional, podíem parlar de un llibre de tema controvertit o podíem fer les dues tertúlies. En el meu cas vaig fer la primera de les opcions. Com a novells, vam parlar en veu alta per primera vegada en aquesta assignatura, però en la meua opinió va ser més lleu al poder parlar sobre un llibre que per a nosaltres és significatiu i ha marcat la nostra infantessa.

Cada persona tenia un torn de paraula i contava als altres quin era el seu llibre, per què l’havia triat, què significava per a ell o ella i quin valor educatiu o literari podia veure en ell. També va ser una oportunitat per a recordar al escoltar als altres, els llibres que ens han obligat a llegir en el col·legi, els que els pares solien comprar en aquella època, els clàssics...Em va parèixer curiós, per exemple, que llibres que era obligatoris a l’escola i que jo simplement llegia per a aprovar, a altres els han marcat i viceversa.

Molts llibres, sobre tot els clàssics, es van repetir, però jo vaig ser l’única persona que va portar el “Diario de Greg” de Jeff Kinney. Vaig portar el primer de la col·lecció, “Un pringao total” com a símbol, però a mi m’agradaven tots i cadascun dels llibres de la col·lecció de 6 que existeixen. El motiu pel que vaig triar aquest va ser perquè és el primer llibre que recorde que vaig elegir jo i vaig llegir-lo per gust i no per obligació. El “Diario de Greg” va arribar a la meua vida gràcies a la meua mare, ja que es va subscriure al Cercle de lectors i cada mes ens llegava a casa un catàleg amb infinits llibres. Cada mes o cada uns mesos la mare ens el donava i podíem elegir un llibre. Jo des de més xicoteta ja em decantava pels llibres tipus diari i quan vaig veure aquest no vaig tindre dubte de demanar-lo.

 Quan va arribar a la meua casa recorde que vaig sorprende’m més encara quan vaig veure els dibuixos que il·lustraven les seus pàgines: eren simples però descrivien clarament el que estava ocorrent a la història. Amés, les pàgines i tot el llibre en general pareixia un diari real, com els que es solien ver a les pel·lícules americanes. Després de llegir el primer, vaig demanar-li a la meua mare que em comprara tota la col·lecció i d’aquest mode és com vaig començar a aprendre a gaudir de la lectura, de la mà de la col·lecció i, sobre tot, de la meua mare.

Hui en dia crec que pot ser aquest llibre no tinguera molt valor literari però si té valor, ja que va ser un llibre que va acabar amb l’ideal de lectura d’aquella època. Al col·legi sempre ens feien llegir històries amb finals feliços, personatges típics, trames i temes semblants... I de sobte, apareix Greg, un xiquet que té mil problemes i que és humà. Actualment, el nombre de llibres no tant típics és molt major i estic orgullosa de que la societat avançe en el camí correcte, en la meua opinió, oferint llibres de tot tipus. Com a futura mestra, espere poder oferir a la biblioteca de la meua classe llibres per a tots els gustos i que els xiquets s’enamoren i critiquen el que veuen en eixe raconet. 

RESSENYA LIJ DE LECTURA LLIURE SEGONS CRITERIS

“Óscar y el león de Correos”

 Aurora Cartagena Castejón

Aquest llibre, publicat en 1998 per Vicente Muñoz Puelles e il·lustrat per Noemí  Villamuza, és la meua proposta i llibre del qual vaig a ver una ressenya explicant perquè l’he triat. Cal dir que el llibre està recomanat a partir de 6 anys però tampoc ho recomanaria amb 8 o més endavant, ja que es tracta d’un llibre amb una història curta i molt simple i aquest fet pot causar que no siga adequat per a alumnes d’una edat molt més superior a aquesta.

En primer lloc, cal dir que els dibuixos que il·lustren aquest llibre són espectaculars. Quan vaig tindre que buscar un llibre per a escriure sobre ell, aquest va ser el que més em va cridar l’atenció sense llegir cap paraula. Pot ser que per a algunes persones les il·lustracions no siguen importants, però en el cas dels xiquets pense que amb l’ajuda d’aquests pots fer que estiguen més motivats a llegir i que gaudeixen encara més. Del mateix mode, llegir un llibre amb dibuixos que no t’agraden pot fer que la lectura siga més pesada i acabes deixant-lo.

Una vegada vaig fer una preselecció de llibres, “Óscar y el león de Correos” va ser la meua elecció sense dubte. També sé que si no fora estudianta de Magisteri, els meus ulls possiblement hagueren preferit un altre més divertit o fantasiós. Posant-me en el lloc de mestra, aquesta va ser la meua aposta perquè és un llibre per a encarar-se amb els pors i superar-los. Óscar, el protagonista, és un xiquet de 6 anys, per la qual cosa els lectors es poden sentir identificats amb ell més encara. A més, Óscar té por a dues coses: al lleó que hi ha a Correos (és la bústia) i a la criatura de la nit, que per als adults es pot traduir com la obscuritat. La majoria dels xiquets que ronden aquestes edats pateixen del mateix por a la obscuritat, ja que és molt comú. Amb aquest lectura els lectors es poden sentir identificats i poden veure que no els ocorre solament a ells i que, a més, el protagonista al final del llibre pot vèncer els seus pors, per tant, ells també poden.

Crec que és molt interesant com a pares i com a mestres que al detectar un cas com aquest entre els xiquets, més enllà de les ajudes psicològiques que li podem aportar, fer-li arribar aquest llibre pot fer molt més teràpia que qualsevol altra cosa, perquè ho aprenen de manera subliminal i divertida. Un altre aspecte que m’ha agradat és que trenca amb els estereotips de “la xiqueta és la que té por i els xiquets són els valents” o “els xiquets no ploren o mostren els seus sentiments”. I per últim, crec que és un llibre que incita als xiquets a criticar i reflexionar sobre el que estan llegint i sobre el que ocorre al seu voltant, ja que Óscar afronta uns altres pors abans de vèncer el seu por a la obscuritat i ho fa gràcies a la reflexió i al pensament crític que es desperta en ell al llarg de la història.

RESSENYA ESCRITA LECTURA TÈCNICA

La gramática de la fantasía