Elena Gómez Juárez
Gramàtica de la fantasia
Per a realitzar aquesta ressenya he triat la tertúlia d’educació literària 3, i concretament, el llibre “Gramatica de la fantasia: introducción al arte de inventar historias” del important escriptor Gianni Rodari. L’autor va dedicar la seua vida a escriure sobre i per als xiquets. Va guanyar el 1970 el premi Hans Christian Andersen, el més important que es concedeix a la literatura infantil. La primera obra original és de Torino en 1973. Però, la meua edició és la segona edició de Ferran Pellisa, del editor Loreto, traduït per Carlos Alonso i Adela Alos, i realitzat en Barcelona el 22 de juny de 1979. Amb el treball que va fer Gianni Rodari amb aquesta obra tracta d’explicar mètodes per a ajudar als adults a contar i crear històries. Dóna una col·lecció d’apunts, activitats i tècniques claus per a l’educació literària.
L’obra està dividit en 45 capítols els quals tracta de les seus experiències, de com desenvolupar la creativitat i imaginació dels xiquets a traves de jocs que fomenten i motiven la creació d’històries. Les tècniques i recomanacions estan dirigits per al context infantil. L’últim capítol, el 45, es denomina “fitxes” que és un apartat amb informació addicional més tècnica.
El llibre està escrit per a diferents lectors, ja que és un manual d’ajuda tant per a professionals de l’educació, però també per als pares o les persones encarregades dels xiquets a casa. Els primers capítols es centren més en l’exposició de jocs que incentiven la creació d’històries com “el binomi fantàstic” les “hipòtesis fantàstiques” o la tècnica de deformar paraules amb el “prefix fantàstic”. Els següents capítols van sobre els contes populars, que aporta informació sobre com eren els contes abans. En els últims capítols el centre gira en l’interès d’estudiar l’etapa de la infància, amb la creació d’històries fetes, l’observació de les reaccions dels xiquets, i fent sempre una relació amb les vivències de l’autor, encara que durant tot el llibre dóna pinzellades amb les seus pròpies experiències.
Així doncs, l’autor tracta bàsicament en aquest llibre com fomentar la creativitat en els xiquets, de reflectir la gran importància de donar a la creativitat el lloc que ocupa dins de l’educació i d’oferir mètodes per a florir la imaginació. No obstant, faré un anàlisi més en profunditat de l’obra, del que m’ha cridat més l’atenció, de les seus tècniques, experiències i jocs que ajuden a la formació de una ment creativa.
Des de el meu punt de vista, cal destacar alguns jocs de creació d’històries que exposa l’autor. Primerament, està el joc de retallar titulars de periòdics al mesclar i triar-les aleatòriament poden sorgir poemes divertits o històries curtes. També, existeix la forma de canviar les contes populars per parodies d’aquestes, és a dir, quan arriba un moment que el conte ja no és cridaner, els alumnes se separen i accepten que la història passe a ser parodia, perquè el nou punt de vista renova el seu interès pel llibre. El següent joc cal introduir nous paraules dins d’una història coneguda, com per exemple posar helicòpter dins de la narració de Caputxeta Vermella. Amb aquest joc podem mesurar la capacitat de reacció davant del nou element, d’absorbir la paraula donada dins de la història. Aquests dues últims procediments es poden observar en el llibre ¡T’he agafat, Caputxeta!, en el qual com ja he comentat en la seua ressenya, el canvi dels rols dels personatges tradicionals i la introducció de nous elements moderns, provoca la diversió als lectors. Tot aquest conjunt de jocs creatius són fonts d’inspiració per a desenvolupar activitats lectores a classe, per tal de motivar i incentivar la curiositat dels xiquets.
D’una banda, vull destacar, principalment, dos capítols del llibre que més m’han cridat l’atenció. Del primer capítol, que concretament correspon al capítol 35, recalque el que exposa l’autor de que al jutjar i classificar els textos infantils en l’escola, no ens centrem en el contingut, ni en el més important que és la comprensió lectora. De l’altre capítol, que és el 40, diu que si en classe el llibre es reduït com a instrument, per a fer activitats gramaticals, anàlisis o resums, els xiquets van a llegir millor, però llegiran només si estan obligats a fer-ho. Encara que el llibre està escrit en els anys setanta, en l’actualitat es veu la mateixa metodologia, i aquests són els qüestions que generen problemes a l’hora de fer lectors competents i crear l’hàbit de lectura. Així doncs, l’autor defèn i aposta per una escola moderna i motivadora, i no per una escola tradicional i avorrida.
D’altra banda, crec que la finalitat d’aquest llibre no és tant l’educació literària sinó que amb les explicacions de les diferents propostes didàctiques intentar desenvolupar el pensament crític, creatiu i divergent. Per tant, nosaltres com professors deuríem de potenciar la resolució de problemes de manera creativa, la imaginació, i despertar l’interès amb jocs.
Altres capítols destacables són els que parlen de l’error com una possibilitat d’una història. Amb un error, per exemple “Kor és un cor malalt que necessita vitamina C” podem transformar un conte i fer-ho més original. Per altra part, el error ortogràfic pot donar lloc a històries còmiques e instructives. Després, també trobem històries educatives, és a dir, si contem una història en que els xiquets poden imaginar-se que són els protagonistes ajudarà a poder conèixer-se millor o somiar amb els seus futurs. D'altra banda, en altre capítol l’autor s’enfoca en el tractament de temes “tabú”, que en l’escola tradicional s’ometen, encara que són importants. Al llibre posa que amb les històries pot ser molt útil introduir temes com la sexualitat o els emocions.
També, m’agrada l’estructura que empra l’autor en la organització dels capítols. Primer, proposa la tècnica i l’exposa, i després, posa algun exemple i la seua experiència personal. Aquest recurs, fa que siga més clar i fàcil de comprendre els seus mètodes. A més a més, al llarg del llibre sempre utilitza la seua tècnica del binomi fantàstic, a traves d’ell pot crear tota una història, i no és tan sols una relació entre dos paraules, sinó el motor d’invencions. Aquestes relacions poden ser escollides al atzar pels xiquets, i així augmentar la intriga.
Com a conclusió, aquest llibre resulta un gran exemplar de com contribuir a inventar diferents tipus d’històries que poden ser educatives, motivadores, etc... dirigit tant per als pares com per als educadors, aleshores és una molt bona ferramenta per a nosaltres com futurs mestres, ja que és un llibre ple de propostes didàctiques que són vigents en l'actualitat, i que amb l’ajuda de les vivències de l’autor dóna una visió més clara i profunda de com proposar aquestes metodologies a classe.
