La
crida de la rabosa
Hem escollit aquesta rondalla del llibre: Rondalles valencianes d'Enric Valor. D'aquest recull de rondalles, "La crida de la rabosa" va ser la que més ens va cridar l'atenció quan ens vam reunir tot el grup, per la seua moralitat: ser resolutiu en la vida, ja que el gat busca estratègies per a librar-se de la rabosa. Per aquest motiu, pensem que aquest tipus de moralitats s'han de portar a l'aula.
Això va anar i era un gat, molt sabut, que cada nit passejava per la vora d’un mas1.
-Quina nit més bona! –es deia el gat mentre s’afilava les
ungles en una soca2, just un vespre fred i amenaçador que presagiava
l’hivern.
I tenia raó: s’acostava el millor temps , negre i
misteriós, per a les seues aventures secretes. Però, tot i així no les hi tenia
totes segures... perquè de front del mas, s’alça el puig d’on solia descendir a
mitja nit, a pas de llop, la salvatge rabosa, la seua enemiga de tota la vida,
la que menja tant de gat com ell menjava rates.
Així, que passejava vora el mas tot complagut, però amb
l’orella tesa i... de sobte entre la suau remoreta del fullatge de la carrasca,
va sentir no gaire lluny el soroll d’unes petjades cauteloses i ràpides. Entre
la fosca va veure relluir dos estels arran de terra que avançaven cap a ell: la
rabosa se li’n venia al damunt!
Calia córrer!
El gat començà, doncs, a fugir cap a un gran ametler que hi havia a la
punta de l’era: les seues potetes xiulaven de tan lleugeres com anaven.
-Espera’t, gat, espera’t!-va sentir que li cridava la maleïda rabosa.
Però el gat, corrent molt ràpid, encara va gosar dir:
-Tinc pressa, amiga rabosa, molta pressa!
-Espera’t, home-prosseguia ella mentre que li guanyava terra-. No et
mostres amb tanta por, que t’he de dir una gran cosa.
Quan el gat va arribar a la part baixa del tronc de l’ametler, s’hi va
enfilar a la part més alta d’aquest arbre en un tancar i obrir d’ulls.
La rabosa, de forta que anava, no
va poder aturar-se a temps i entropessà de nassos contra la soca i d’allí no va
passar, perquè ja és sabut que les raboses no poden pujar en els arbres.
-Escolta, amic gat –digué ella
aleshores amb una veueta ben molla.
-Ja t’escolte, ja. Què vols
dir-me? –feia el gat, sentint-se ben segur allà dalt.
-Volia que saberes que no vinc a
fer-te cap mal, sinó a contar-te una cosa molt important per a tots nosaltres
els animals del regne. Baixa i xarrarem, home!
-No, no baixe –es negava tot
astut el mixonot-, que ací estic més còmode.
-Doncs veuràs –continuà
pacientment l’astuta rabosa
aposentant-se en terra-: com que fa tan mal oratge i per tal que no patim i que
tinguem una vida més agradable les bèsties que vivim a la muntanya, les
autoritats han fet crida dient que d’avui en avant no ens hem de menjar els uns
als altres. I això és una bona orde, ¿no?
La seua veu cada vegada era més dolça i persuasiva. Més
encara quan va afegir:
-Creu-me, pots baixar ben tranquil de l’ametler i xarrar
tranquil·lament de tot allò que voldràs amb mi, que sóc la teua amiga.
-Ah, sí? –va respondre el gat, que era un espavilat de
repica’m el colze3 i no es deixava enganyar tan fàcilment com tot
això-. Està molt bé açò que em contes, raboseta, i estic però que molt content
i satisfet de sentir-ho…Ara mateix baixaré…quan vindrà el meu cosí gos, que m’ha
promès de fer-me una visita justament aquesta nit per contar-me coses de la
seua joventut... No sé com no ha arribat encara, tan fort i decidit com és! La
rabosa va pegar un bot, com si hagés sentit una forta cremada.
-I quan arribarà el teu cosí gos?
-Ara mateix, ara mateix, està a punt d’arribar!
-Doncs jo me’n vaig. Mira… me’n vaig i ja xarrarem una
altra vegada…No siga cosa que el teu cosí no haja sentit la crida!
_______________________________________________________________________
No hay comentarios:
Publicar un comentario