RESSENYA ESCRITA LECTURA TÈCNICA

La gramática de la fantasía

Aurora Cartagena Castejón

El passat 15 de maig va tindre lloc la primera de les dues tertúlies sobre les lectures tècniques del curs. Una minoria d’alumnes va llegir De la narrativa oral a la literatura per a infants, invenció d'una tradició literària i van explicar durant la xerrada la seua opinió, què havien aprés, quin capítol era el més interessant... A continuació, va tindre lloc la xerrada sobre el llibre Gramàtica de la fantasia, introducció a l’art d’inventar històries. Com que va ser el llibre que jo vaig triar, seguidament puc fer una anàlisi més completa d’ell i donar, a més, la meua opinió respecte als continguts.

En primer lloc, cal dir que aquest llibre a soles és útil per a qui creu en la necessitat de que la imaginació tinga un paper en l’ensenyança.  Aquest llibre és una obra publicada en 1973 per Gianni Rodari i està composta per 44 capítols que descriuen diverses maneres de desenvolupar la imaginació dels xiquets a partir de jocs en els que tenen que crear històries, noves paraules, nous significats... L’últim capítol d’aquest llibre és un annex amb informació extra amb la intenció d’ajudar als mestres en la seua labor. I, en resum, crec que el llibre es pot dividir en quatre grans blocs: el xiquet com a productor, el xiquet com a consumidor, com fer l’educació més creativa i per últim, les fitxes ja nombrades que tracten temes més tècnics. A més d’aquesta informació, l’autor ens proporciona el nom de molts altres títols de llibres que en la nostra futura professió ens serviran com a recomanacions, fonts fiables i per a exemplificar el que volem dir amb les seues cites, com Rodari fa en aquesta obra.

Durant aquesta breu tertúlia es van destacar els punt principals del llibre i els aspectes més rellevants per al nostre futur com a mestres. En les següents línies passaré a fer un recull de totes les aportacions que s’han fet.

Tots estem d’acord en que és necessari que els alumnes siguen creatius, però això ve de la mà de que és necessari que els mestres també ho siguen. Els alumnes han de ser consumidors de cultura, valors, fantasia, etc. però a més, han de ser productors i participants actius en el procés. Actualment, els test i exàmens que es fan, a soles mesuren la intel·ligència, i si mesuren també algun aspecte de la creativitat, ho fan amb el fi de suplir i aconseguir amb aquesta creativitat dels alumnes les necessitats que té la societat. Aquest, òbviament, no deuria ser l’objectiu fonamental de les escoles. Al llibre es posa com a exemple a Leonardo Da Vinci, ja que després de la seua mort, es van descobrir invents “inútils” que havia creat per simple diversió. Amb els nostres alumnes hem de fer el mateix, hem d’educar xiquets lliures amb intel·ligències múltiples (matemàtiques, literatura, creativitat...).

Aquest recull d’activitats i experiències té una gran rellevància en la LIJ (Literatura Infantil i Juvenil), en la meua opinió, pel fet que és un suport per als mestres, encara actualment encara que la seua publicació va tindre lloc fa ja 44 anys. L’obra ens ofereix una forma no tècnica d’ensenyar la lectura, de trencar amb l’establert (fitxes de lectura, exàmens...) i de incloure els valors educatius en la LIJ. Per a fer possible aquest canvi, l’autor analitza psicològicament (encara que en repetides ocasions diu que no és un psicoanalista) el paper dels alumnes, com reaccionen, què han de fer... I també el paper dels pares i professors, ja que aquests tenen una gran importància en la seua vida i influeixen notablement.

A les pàgines del llibre podem trobar innumerables exemples d’activitats experimentades a les aules de Reggio Emilia (Itàlia). Un dels conceptes més destacables nombrats en aquestes activitats és el binomi fantàstic, que consisteix en presentar dues paraules aleatòries que no tinguen res a veure entre elles i tindre que crear amb elles una història i, per tant, una relació o vincle. Totes les activitats que es nombren a l’obra presenten un repte cognitiu per als xiquets, que més tard implica aprenentatge. Amb elles, indirectament s’ensenya a resoldre les situacions i tasques que es presenten a la vida quotidiana de manera diferent o, directament, es presenten situacions que no es viuen normalment per a crear un pensament totalment diferent i creatiu.

Altre aspecte positiu que ens aporten aquest tipus de activitats és que els xiquets es poden convertir en protagonistes de les històries i vèncer els seus pors al contar-los obertament, poden fer una autocrítica dels seus comportaments i també poden recrear experiències i situacions que ja han viscut. Del mateix mode, quan es converteixen en creadors o analitzadores de les lectures, els xiquets passen per un procés de creació de personatges, llocs i trames que impliquen un repte tant cognitiu com creatiu. La lectura de contes serveix per a educar als xiquets si definim al protagonista amb el seu nom i fa accions que volem que faça, mai criticant i descrivint els seus errors, perquè suposarà l’efecte contrari al que volem aconseguir.

Crec que una de les aportacions que més m’ha agradat escoltar ha sigut que aquestes activitats ens podem servir per a tractar els clàssics a l’aula, fins i tot, reinventar-los i actualitzar-los perquè com els xiquets, el món està en constant canvi. La meua conclusió sobre aquestes activitats i sobre les lectures és que com més divertida i pròxima a ells (personatges, llocs i situacions conegudes), més útils seran en tots els sentits, tant dins com fora del aula.

Per últim, cal dir que quasi tots els participants de la tertúlia ha indicat quin era el seu capítol favorit i la majoria ha optat pel de Caputxeta. El que més interessant m’ha paregut a mi ha sigut el que parla dels errors (L’error creatiu) ja que elimina un tret característic dels antics mestres autoritaris i clàssics: corregir els errors dient “no s’escriu...”, “no se diu...”, “no se fa...”. En aquest llibre els errors serveixen per a reinventar-se: “errar és humà, inventar és diví”. Per exemple, quan un xiquet escriu malament, per exemple, fusil (fusell en valencià) escrivint *fucsil, la resta de xiquets han de inventar-se una història amb aquesta paraula, per exemple aquest tipus de fusells dispares bales fúcsies, fan coses diferents, etc.

En conclusió, afegeix aquest llibre a la meua llista i crec que serà una molt bona recomanació i font en un futur. Encara que l’ideal sempre ha sigut que els xiquets siguen creatius, aquest llibre ens dona les ferramentes per a que aquesta utopia es convertisca en realitat.

Rodari, Gianni. (1973/2004). Gramàtica de la fantasia. Introducció a l’art d’inventar històries. Barcelona: Columna.

 Lluch, Gema (Ed.). (2000). De la narrativa oral a la literatura per a infants. Invenció d'una tradició literària. Alzira: Bromera.