P.27 RESSENYA LECTURA TÉCNICA: LA GRAMÀTICA DE LA FANTASIA

El llibre que he escollit per fer aquesta ressenya és La Gramàtica de la Fantasia de Gianni Rodari concretament l’edició de  Avance de l’any 1976.

Aquest llibre el podríem definir com un “manual de fantasia”, tot i que la fantasia es un terme al meu parèixer abstracte, Rodari intenta establir unes normes o uns patrons repetitius no sols per crear fantasia, sinó també per saber portar-la a l’aula i als xiquets de la millor manera possible. Durant tot el llibre es tracta el tema de la fantasia, la imaginació i la creació des de la perspectiva de l’autor, que la justifica mitjançant les seues experiències en visites a aules o en la seua vida personal.

Només començar el llibre Rodari ens parla de la importància i la magnitud que té una sola paraula, l’impacte que té a la nostra ment i com la podem aprofitar per crear nous fils conductors per a històries. Com ell indica quan algú diu una paraula ocorre el mateix que quan algú tira una pedra a un llac, es van creant cercles concèntrics. L’autor continua parlant-nos de un fenomen que condicionarà tota la resta de llibre: l’anomenat binomi fantàstic. El binomi fantàstic consisteix en llançar dues paraules a l’atzar el més allunyades possibles l’una del altra (entenent per allunyades dues paraules que es estrany veure juntes), a partir d’aquest moment hi ha que deixar la imaginació volar i crear noves històries. Durant tot el llibre Rodari ens parla de diferents formes de crear, d’indagar de descobrir, el simple joc de les hipòtesis que passaria si...? ens obri un munt de possibilitats de crear i passar una estona divertida.

Tot i que l’autor defensa durant tot el llibre que no te coneixements en psicologia, si que intenta explicar gran part dels fenòmens que ocorren durant la infància i la importància que té la fantasia i la imaginació. En aquest punt m’agradaria destacar que tot i que molts pares i educadors si intenten limitar o no alimentar les idees fantasioses dels xiquets i xiquetes, Rodari destaca que això no es deu fer si no que tot el contrari, donar ales a que els xiquets creen i descobreixen el món mitjançant la fantasia, ja que, com ell mateix indica la imaginació en molts casos es la que els permet moltes vegades entendre aspectes com per exemple, la utilitat dels objectes. Relacionat amb aquestes tècniques també cal destacar una que em va agradar molt: la de canviar històries conegudes com la Caputxeta o la Ventafocs, o replantejar-se com seria la història dels Reis Mags (la Beffana en Itàlia, d’on és l’autor) fixant-se sols en un aspecte clau de la seua caracterització. El món de la invenció com indica Rodari es ampli i sense límits i ens pot donar moltes idees, però mai una sola, sempre seran diferents una història d’altra.

A més, les històries que creen els xiquets ens poden portar a entendre millor quina realitat viuen. Depenent de quins elements en la història representen el mal o el bé. En molts casos les històries deuen tenir una funció alliberadora. Moltes vegades, certes paraules es converteixen en tabú des de la primera infància: no és deuen dir, ens ensenyen que això no es correcte i es una cosa que interioritzem quasi sense adonar-nos. Rodari defensa que les històries formen part de l’autolliberació de la por. Per altra banda les històries també poden reforçar conductes: si un xiquet té por a l’obscuritat, pot perdre-la si la seua mare li conta una història sobre un xiquet de les seues característiques que és tan valent i no li té por a res, ni tan sols a l’obscuritat. Aquí observem dos coses: un xiquet model en una història i la importància que té per al xiquet que siga sa mare la que li dedique temps a contar-li aquesta història.

Durant tot el llibre observem una crítica, amb la que estic totalment d’acord, a una manera d’ensenyar la literatura extremadament tancada des dels inicis. Des de ben menuts se’ns ensenyen obres, ens obliguen a llegir-les, a aprendre dates i característiques, però s’obliden d’ensenyar-nos a crear, a imaginar, al poder que tenim per inventar noves històries. L’autor destaca molt que ha anat a classes i al primer moment de dir-los als xiquets dues paraules perquè crearen històries no han sigut capaços, no perquè no foren capaços, sinó perquè no estan acostumats a que els deixen crear les seues pròpies històries. Els beneficis que representa per a un xiquet ser capaç de pensar i fer seua una història, baix el meu punt de vista, són notables. També cal destacar, que el moment de creació també té repercussions positives per altra banda, es pot aprendre literatura, gramàtica, ortografia, etc. M’agradaria destacar una part de la història que em va agradar molt, contava al llibre el meravellós recurs que poden arribar a ser les titelles i destacava la utilitat que li donava un professor que tenia una titella caracteritzada com ell i els alumnes anaven i li deien a la titella el que pensaven del professor sense saber que ell estava amagat rere, aquest mestre destacava que aprenia moltíssim dels seus errors d’aquesta forma. En açò vull dir i ressaltar que crear espais on es puga crear, dialogar, en conclusió, on la fantasia i la imaginació tinguen cert protagonisme també beneficia les relacions alumne-mestre i sobretot i més important, si el procés de creació s’acompanya amb un procés de reflexió, pot ser una eina per crear persones crítiques que tanta falta fan en aquest temps. Les estratègies que ens presenta Rodari són senzilles però eficaces i opine que són una manera diferent i més divertida de tractar la literatura i la llengua a les aules. Llegir aquest llibre m’ha obert un poc més els ulls a que hi ha diferents alternatives al que tots hem vist, que les coses es poden fer de manera diferent i que hi ha que saber observar molt que ens conten els xiquets i deixar-los espai per gaudir imaginant i creant. Aquest llibre no sols el recomanaria a docents sinó també a qualsevol tipus d’educador perquè crec que convida a una reflexió sobre altres aspectes que també afecten a l’educació no sols en l’àmbit escolar.