P.24 RESSENYA RECURS PER A L'EDUCACIÓ LITERÀRIA

L'activitat que vaig a tractar la vaig descobrir realitzant un curs sobre educació, tècniques alternatives i la inclusió de les famílies al àmbit escolar. Malgrat ser un curs presencial, el recurs és on-line, concretament, de la Universitat de Harvard i s’anomena Small Kids Big Words publicat al número 3 del volum 24 de la revista d’educació d’aquesta universitat.
L’article on es parla extensament d’aquest projecte està disponible a la pàgina web de Harvard i bàsicament el que tracta és de intentar que els xiquets i les xiquetes milloren el seu lèxic però no de manera superficial, sinó aprofundint en el significat de la paraula i com emprar-la al dia a dia. A l’article es comenta nombroses vegades que tot i que sempre s’ha cregut que per aprendre paraules complexes primer s’havien de dominar les senzilles, s’ha demostrat que això no es així. Tanmateix, els xiquets aprenen vocabulari de forma progressiva i en aquest punt és en el que els mestres tenim gran importància: en ensenyar-los i guiar-los en el que coneixement de nous vocables. El que el projecte Small kids, big words vol aconseguir es que setmanalment es treballen certes paraules que han aparegut en lectures, converses o en qualsevol situació de l’aula. A l’article és pot observar que es detalla clarament quantes paraules es deurien tractar setmanalment depenent de l’edat dels alumnes. Al cap i a la fi, el que busca aquesta mena de treball es viure l’experiència de les paraules, dels conceptes, de les històries en si.
La lectura és un bon moment per aplicar aquest projecte, al curs al que vaig assistir ens van mostrar una manera de portar aquest projecte a l’aula es deixar un pot on els xiquets vagen depositant les paraules que no saben. Setmanalment se’n trauran unes quantes, com hem comentat abans dependrà del nivell en el que ens trobem, i entre tots s’intentara buscar el significat de la paraula. Finalment, i opcionalment, es pot fer un mural amb paper continu on els xiquets van escrivint les paraules i la seua definició.
En definitiva el que busca aquest projecte és millorar el vocabulari dels alumnes d’una forma competent, és a dir, potenciant eines mitjançant les quals els xiquets puguen aprendre els diferents significats de les paraules i els contextos en els que es poden emprar. Per exemple un recurs útil apart del comentat anteriorment és ensenyar targetes amb paraules i la seua representació gràfica, o, com també s’explica fer diverses preguntes obertes on els xiquets puguen debatre sobre el significat d’una paraula.O,per altra banda, si no saben el significat de la paraula “risc” mostrar situacions on existeix una situació de risc i altres4 que no, per a que l’aprenentatge es done en base a la realitat.
Per concloure, m’agradaria destacar que és un recurs que crec que pot resultar útil en el aula. En contra d’un ensenyament de les paraules superficial, treballar d’aquesta forma pot millorar el vocabulari dels xiquets i xiquetes, obrint un món de possibilitats, i en conseqüència millorar la comprensió lectora dels xiquets i xiquetes d’una manera més divertida.
___________________________________________________________________
P. Laura (2008). Small Kids, Big Words Research-based strategies for building vocabulary from preK to grade 3. Harvard Education Letter: Volume 24 number 3.

P27 RESSENYA LIJ ESCRITA DE TERTULIA LIJ

Aquesta ressenya està basada en la tertúlia realitzada a classe sobre el llibre de tema controvertit. En aquest cas parlarem del llibre “No te metas conmigo (hablamos del acoso escolar)” de Pat Thomas, escritora, psicoterapeuta i asesora, i amb il·lustracions de Lesley Harker. Pertany a la col·lecció “Hablamos de...” de l’Editorial Juventud (editat l'any 2000 a Barcelona), on en cadascun dels seus llibres tracta un tema controvertit, per exemple el racisme, els bons modals, el món de l’escola, la seguretat,etc. En aquesta col·lecció es fomenta la interacció entre els xiquets, les famílies i els mestres sobre temes personals, socials i emocionals.

Aquest llibre examina concretament la delicada qüestió del assetjament escolar en termes senzills i tranquil·litzadors, és a dir tracta d’una manera real, clara i natural aquest tema tan controvertit. Les pors, les preocupacions i les possibles preguntes que planteja aquest tema es posen a l’abast dels més menuts d’una manera molt accessible.

Crec que convé tractar aquest llibre amb la companyia d’un adult, ja siga el mestre o els pares. La implicació d’una ajuda externa davant d’aquests casos és molt important ja que sense aquesta ajuda no aconsegueixen eixir de la situació en la que es troben. Es podria tractar a la classe de primer o segon de primària ja que el lector model d’aquest llibre seria un xiquet de sis o set anys, a més a més aquest llibre presenta una gran quantitat d’il·lustracions i el text és curt i amb lletres molt grans. Malgrat això, aquest tema es pot tractar en tots els nivells de l’etapa escolar, tant a primària com a secundària.

El tema del bullying està molt d’actualitat, ja que hi ha un gran percentatge de xiquets que ho pateixen durant les diferents etapes escolars. Malgrat que s’intenta tractar el més possible a classe, no impedeix que continuen havent casos d’assetjament a les aules.

La manera en la que es tracten les emocions és molt important en aquest llibre, ja que els xiquets que llisquen el llibre poden sentir-se identificats amb les situacions, i sentiments que experimenten els xiquets assetjats al llibre. Contínuament aquest llibre planteja preguntes al lector per a saber si ha experimentat alguna vegada aquestes situacions i emocions i com ho han afrontat, o si pel contrari ha realitzat alguna vegada accions dolentes cap als altres companys. Per tant, val tanmateix per detectar si algú sofreix assetjament o  si, en canvi, és un assetjador.

M’agradaria destacar algunes oracions del llibre que crec que són importants:

“Los acosadores no siempre te hacen daño físico, también hieren tus sentimientos”(Pàg.9). En aquesta oració podem veure com s’adverteix als xiquets que l’assetjament no és sols un acte físic sinó que també existeix l’assetjament verbal i emocional.

“Muchas veces, las personas que se meten con otras lo hacen porque antes se lo han hecho a ellos” (Pàg.14). En aquest cas l’autora vol dirigir-se a l’assetjador i fer-li entendre que encara que altres persones no s’hagen portat bé amb ell, no implica que ell  puga portar-se mal amb els demés. Per tant és important tindre en compte aquest factor.

“Los acosadores sólo se meten con las personas que saben que son vulnerables. Sentirte bien contigo mismo y quererte es seguramente la mejor manera de detenerlos” (Pàg.25). En aquesta oració s’intenta motivar i ajudar a la persona assetjada per a que tinga confiança en ella mateixa, siga més forta i que no es deixe influir en el que diguen els demés.

Finalment m’agradaria destacar els recursos que podem trobar al final del llibre. Hi podem veure una guia d’utilització, on apareixen diferents consells per a pares i mestres que aconsella l’autora. També hi ha diversos recursos de pàgines web on es pot recórrer per tindre més informació. A més a més, també proporciona altres lectures complementàries per a xiquets i per a adults que tracten  aquest tema.

Pat Thomas. (2000). No te metas conmigo. Barcelona: Editorial Juventud.

Ressenya P27: Lectura tècnica

En aquesta ressenya vaig a parlar del llibre “Gramàtica de la fantasia: introducció a l’art d’inventar històries” (títol original: “Grammatica della fantasia”) escrit per Gianni Rodari i editat i traduït al català en 2009 per l’editorial Educaula a Barcelona. Gianni Rodari (1920-1980) fou un escriptor, pedagog i periodista italià especialitzat en la literatura infantil i juvenil. Destacava per la seua fantasia i originalitat i per això els seus llibres estan plens de creativitat i imaginació, i trenquen els esquemes preestablerts, ajuden a pensar sense prejudicis i a formular noves qüestions per als lectors. Va realitzar una important contribució per renovar la literatura infantil mitjançant contes, jocs, cançons i poemes. Per totes aquestes aportacions al món de la literatura, l’any 1970 Gianni Rodari va rebre el premi internacional Andersen de literatura.

En aquest llibre en especial, Rodari ha fet el paper d’inventor d’històries i exposa als xiquets gran quantitat de recursos per a que ells també ho puguen ser. Gràcies a tècniques senzilles, es poden inventar fantàstiques històries per a xiquets i així ajudar-los a que puguen inventar-les ells mateixos. Rodari diu que els xiquets sempre pregunten com s’ha d’inventar una història i eixa pregunta es mereix una resposta honesta. L’objectiu principal de Rodari és que els xiquets desenvolupen al màxim la seua creativitat i imaginació, i que així puguen convertir-se en inventors d’històries. Malgrat açò, aquest llibre està destinat als lectors adults. Tant pares, mares, mestres o públic adult en general pot gaudir llegint aquest llibre i així aprendre tots aquests recursos per inventar històries, i després ensenyar als més menuts el que s’ha aprés. Rodari en cap moment pretenia establir una “Fantàstica”, amb aquest llibre simplement volia convidar a l’art d’inventar històries per a xiquets i sobretot ajudar a aquests a crear històries pròpies. Per tant, és un llibre molt interessant per a l’ensenyança de la literatura infantil i un instrument per a l’educació lingüística i literària.

“Gramàtica de la fantasia” és una recopilació de les experiències viscudes per l’autor, mentre ensenyava italià als xiquets d’una família de jueus alemanys que es trobaven refugiats a Itàlia. Gràcies a les anotacions que realitzava en el seu Quaderno di Fantastica, una carpeta on recopilava, no les històries que contava, sinó com naixien aquestes i els trucs que anava descobrint, pogué escriure aquest llibre. Mitjançant tècniques per al desenvolupament de la creativitat i jocs entre el llenguatge i la realitat, obri diverses possibilitats per incentivar la imaginació i les ganes de crear històries. Algunes de les tècniques que s’expliquen al llibre són: la hipòtesi fantàstica, el binomi fantàstic, el joguet com a personatge, les faules, el xiquet com a protagonista, el tractament de contes clàssics, personatges de diversos materials, la construcció d’endevinalles, etc. L’objectiu principal de Rodari al crear aquest llibre és que “tot el món tinga un ús total i lliure de les paraules, no per a que tots siguen artistes, sinó per a que ningú siga esclau”, ja que ell creu en la capacitat transformadora del llenguatge i en el poder de la paraula per a projectar-se sobre tots els àmbits de la realitat de les persones.

Per a aquest autor els mestres juguen un paper molt important en aquest procés, ja que els descriu com “animadors” i “promotors” de la creativitat. Els mestres són els que han d’impulsar als xiquets perquè entren en el món de crear històries. Els pares i mares també han d’intentar motivar als seus fills perquè treballen “l’art de la fantasia”. Coincidisc amb Rodari quan diu que els mestres tenen el deure de defendre als xiquets com a creadors actius amb capacitat de transformar el món que els adults els han volgut imposar. El que més m’ha impactat d’alguns dels capítols del llibre és el interès que tenen els xiquets perquè els pares, mares i mestres juguen i gaudisquen dels contes amb ells, i per això crec que és important una implicació per part d’aquests.

A continuació faré un breu resum dels recursos per a inventar històries que més m’han cridat l’atenció:

-Un dels més importants és el del binomi fantàstic. Aquesta tècnica consisteix en elegir dos paraules a l’atzar que a priori pareix que no tinguen relació ninguna i intentar crear una història fent ús d’elles. En el binomi fantàstic no es tracta a les paraules amb el seu significat quotidià, sinó que s’intenta buscar un significat en el qual puguen funcionar juntes. Pense que aquest recurs pot ser una tècnica prou senzilla per a realitzar amb els xiquets ja que amb un poc d’imaginació poden crear històries increïbles.

-Un altre recurs que m’ha paregut interessant és el del joguet com a personatge. L’opinió que té Rodari sobre el joguet és que “aquest és un element casi natural al inventar històries, ja que es produeixen soles quan els xiquets juguen amb ells. La història no es un altra cosa que una prolongació, un desenvolupament i una explosió festiva del joguet”. Amb açò, Rodari ve a dir que si un xiquet juga amb un joguet les històries es creen sense necessitat de res més.

-A un altre capítol, l’autor dóna molta importància a l’error d’un xiquet. Si un xiquet s’enganya al dir alguna paraula, no hi ha que dir-li que està mal i que ho faja bé, sinó que hi ha que dir-li que està mal però que pot utilitzar el seu error per a crear una història. Aquest recurs es basa molt en la teoria constructivista, per la qual Rodari es mostrava a favor.

M’agradaria concloure amb una reflexió final. És molt important remarcar que l’autor en aquesta obra creu en que la imaginació i la creativitat deu ocupar un lloc propi dins de l’educació i sobretot dins de l’educació literària. Hi ha que creure en la creativitat del xiquets i també en que la paraula és molt poderosa i té un gran valor. És necessari dir que, encara que l’obra no és molt recent, conté idees interessant i innovadores que poden aportar molt al món de l’educació, ja que pot contribuir a la millora de la qualitat de l’educació literària infantil i juvenil.

Epdlpcom. (2017). Gianni Rodari. 3 Juny 2017, de epdlpcom. Sitio web: http://www.epdlp.com/escritor.php?id=2219

Gianni Rodari. (2009). Gramàtica de la fantasia: introducció a l'art d'inventar històries. Barcelona: Educaula.

RESSENYA P24 Recurs per a l'educació literària

     La llibreria Gavina de Gandia (usuari d’instagram: @gavinallibres) va realitzar el passat mes d’abril una jornada d’activitats per al foment i animació a la lectura, en motiu de la celebració de Sant Jordi (el dia del llibre). Durant els dies 20,21,22 i 23 d’Abril, es varen realitzar una sèrie de activitats que ajudaven als xiquets/es a agafar interès per la lectura i també ajudar-los amb la seua educació literària.

     

     Aquesta llibreria es troba al carrer Loreto,22 de Gandia (València) i és coneguda per organitzar tots els mesos presentacions de llibres, contacontes i tallers dirigits tant a públic infantil com adult. També cal destacar que està molt present a les xarxes socials on sempre es troba en contacte amb seguidors i clients de la llibreria i els proposa endevinalles, realitza el seu projecte “Noséquénosécuentos” (on presenta una xicoteta sinopsi de les novetats que es troben disponibles a la llibreria) i realització de haikus a través de les seues publicacions.

    A continuació, presentaré les activitats plantejades per a la jornada de Sant Jordi en aquesta llibreria, a les quals vaig poder assistir, i donaré la meua opinió al respecte. El dijous 20 es va realitzar un recital de micropoesia. Tant xiquets com adults podien anar a la llibreria a llegir els poemes que més els agraden o inclús agafar llibres de micropoesia que es troben disponibles a la llibreria per a llegir-ne algun. Aquesta activitat em va parèixer molt interessant ja que els xiquets no solen tindre molt de gust per la poesia i prefereixen llegir un altre gènere literari i amb aquests tipus de recitals poden introduir-se en aquest món.

     El dia 21 es van realitzar dos tipus d’activitats: per el matí van organitzar un contacontes i per la vesprada un taller de punts de llibres. L’activitat del contacontes (que tenia com a nom “fartada de contes”) consistia en llegir un conte cada trenta minuts, i tant xiquets com adults podien participar. Aquesta és una manera de treballar amb els xiquets l’hàbit de la lectura i que també s’interessen per altres gèneres o altres tipus de contes que pot ser no coneguen. A la vesprada va tindre lloc el taller de punts de llibre on els xiquets i xiquetes podien realitzar el seu propi punt de llibre i decorar-lo al seu gust. Açò fomenta la lectura, ja que voldran tindre llibres per poder utilitzar el seu punt. Els dies 22 i 23 solament celebraven el dia de Sant Jordi amb un descompte del 10% en tots els productes de la llibreria.

     Totes aquestes activitats que es realitzen a les diferents llibreries i biblioteques de les ciutats i pobles, són fonamentals per poder proporcionar una educació literària complementària per a tots els xiquets, ja que el simple fet de ser fora de l’escola ja els motiva un poc més. Ells ho veuen com un joc i no com una possible obligació que sí que pot suposar a l’escola. Fomenten la lectura i l’animació a aquesta. Amb aquestes activitats poden descobrir que els agrada llegir i amb el que poden gaudir i amb el que no. A més a més, es poden realitzar excursions amb l’escola a aquest tipus d’activitats complementàries.

P. 20 RESSENYA DE LECTURA LIJ LLIURE

L’obra que he elegit per a realitzar aquesta ressenya és la de “Los Trapiés de Alicia Paf” (el seu títol original és “Le favolette de Alice”) de l’escriptor Gianni Rodari i que pertany a la col·lecció “Sopa de libros” de l’editorial ANAYA (escrit en 1995 i editat en 1997 a Madrid). El llibre es presenta separat en diferents capítols i cadascun d’aquests conta una aventura fantàstica que viu Alicia. És un llibre adreçat a xiquets/es de vuit anys i per això pense que és  adequat per a poder treballar-lo al segon cicle de primària. M’agradaria destacar d’aquest llibre la importància del seus paratextos ja que les il·lustracions realitzades per Montse Ginesta ajuden a que la lectura siga més clara i lleugera.

Una de les raons per les quals he elegit aquest llibre ha sigut pel seu escriptor. Com explicaré en un altra ressenya, he llegit un altra obra de Gianni Rodari i quan vaig veure que tenia a la meua biblioteca personal un llibre de narrativa breu d’ell, vaig voler veure com aplicava els recursos per a crear històries que explica al seu llibre "Gramàtica de la Fantasia: introducció a l'art d'inventar històries".

Aquesta obra narra la història d’Alicia una xiqueta molt desmanotada i que sempre està caient per tot arreu. Com és una xiqueta molt curiosa, cau en els llocs més estranys que et pugues imaginar, en una botella, un llibre, un tinter, etc. on viu un munt d’aventures. En aquesta ressenya m’agradaria parlar d’algun dels temes que més m’han cridat l’atenció durant la lectura i després d’aquesta. El primer d’aquests és la presencia en tot moment de l’element imaginatiu i fantàstic. En primer lloc, hi ha que pensar que Alicia és una xiqueta diferent a tots els demés, ja que és tan menuda que pot inclús caure dins d’una botella. Aquest és el primer element fantàstic que apareix al llibre i que et porta a pensar que aquesta fantasia es trobarà present durant tot el conte. Crec que és important que els xiquets mantinguen la seua imaginació activa i per això és recomanable que llisquen llibres com aquest.

La segona cosa que he trobat molt interessant és la curiositat que té Alicia. No té ninguna por en experimentar i per això es fica en tants embolics. Gràcies a aquesta curiositat, Alicia pot descobrir nous mons dins de les coses més petites. La curiositat i el fet de tindre ganes de descobrir i sorprendre’s són  característiques imprescindibles per als xiquets/es. També caldria emfatitzar , que el capítol on Alicia cau dins del tinter, proporciona al lector una gran quantitat de paraules noves , del seu significat i de quan i com es poden utilitzar. Es presenten paraules com “Zumbona” que amplien el vocabulari del lector.

Per últim també cal destacar els valors que s’hi tracten i que es transmeten als lectors com per exemple l’amor, la valentia i la comprensió. Alicia és una xiqueta valenta que no té por a fer les coses ni  a pedre’s i que sempre expressa l’amor que sent per la seua família i per les coses que l’envolten.

Per totes aquestes raons crec que aquest llibre és molt adequat per poder treballar-lo a primària, perquè pense que pot ser molt útil per afiançar l’hàbit de lectura i proporcionar als xiquets nous coneixements. És un llibre que per la seua fantasia i imaginació pot agradar molt i pot fer la lectura prou lleugera.

Gianni Rodari. (1997). Los traspiés de Alicia Paf. Madrid: Anaya.

RESSENYA LECTURA TÈCNICA

Elena Gómez Juárez

Gramàtica de la fantasia

Per a realitzar aquesta ressenya he triat la tertúlia d’educació literària 3, i concretament, el llibre “Gramatica de la fantasia: introducción al arte de inventar historias” del important escriptor Gianni Rodari. L’autor va dedicar la seua vida a escriure sobre i per als xiquets. Va guanyar el 1970 el premi Hans Christian Andersen, el més important que es concedeix a la literatura infantil. La primera obra original és de Torino en 1973. Però, la meua edició és la segona edició de Ferran Pellisa, del editor Loreto, traduït per Carlos Alonso i Adela Alos, i realitzat en Barcelona el 22 de juny de 1979. Amb el treball que va fer Gianni Rodari amb aquesta obra tracta d’explicar mètodes per a ajudar als adults a contar i crear històries. Dóna una col·lecció d’apunts, activitats i tècniques claus per a l’educació literària.

L’obra està dividit en 45 capítols els quals tracta de les seus experiències, de com desenvolupar la creativitat i imaginació dels xiquets a traves de jocs que fomenten i motiven la creació d’històries. Les tècniques i recomanacions estan dirigits per al context infantil. L’últim capítol, el 45, es denomina “fitxes” que és un apartat amb informació addicional més tècnica. 

El llibre està escrit per a diferents lectors, ja que és un manual d’ajuda tant per a professionals de l’educació, però també per als pares o les persones encarregades dels xiquets a casa. Els primers capítols es centren més en l’exposició de jocs que incentiven la creació d’històries com “el binomi fantàstic” les “hipòtesis fantàstiques” o la tècnica de deformar paraules amb el “prefix fantàstic”. Els següents capítols van sobre els contes populars, que aporta informació sobre com eren els contes abans. En els últims capítols el centre gira en l’interès d’estudiar l’etapa de la infància, amb la creació d’històries fetes, l’observació de les reaccions dels xiquets, i fent sempre una relació amb les vivències de l’autor, encara que durant tot el llibre dóna pinzellades amb les seus pròpies experiències.

Així doncs, l’autor tracta bàsicament en aquest llibre com fomentar la creativitat en els xiquets, de reflectir la gran importància de donar a la creativitat el lloc que ocupa dins de l’educació i d’oferir mètodes per a florir la imaginació. No obstant, faré un anàlisi més en profunditat de l’obra, del que m’ha cridat més l’atenció, de les seus tècniques, experiències i jocs que ajuden a la formació de una ment creativa.

Des de el meu punt de vista, cal destacar alguns jocs de creació d’històries que exposa l’autor. Primerament, està el joc de retallar titulars de periòdics al mesclar i triar-les aleatòriament poden sorgir poemes divertits o històries curtes. També, existeix la forma de canviar les contes populars per parodies d’aquestes, és a dir, quan arriba un moment que el conte ja no és cridaner, els alumnes se separen i accepten que la història passe a ser parodia, perquè el nou punt de vista renova el seu interès pel llibre. El següent joc cal introduir nous paraules dins d’una història coneguda, com per exemple posar helicòpter dins de la narració de Caputxeta Vermella. Amb aquest joc podem mesurar la capacitat de reacció davant del nou element, d’absorbir la paraula donada dins de la història. Aquests dues últims procediments es poden observar en el llibre ¡T’he agafat, Caputxeta!, en el qual com ja he comentat en la seua ressenya, el canvi dels rols dels personatges tradicionals i la introducció de nous elements moderns, provoca la diversió als lectors. Tot aquest conjunt de jocs creatius són fonts d’inspiració per a desenvolupar activitats lectores a classe, per tal de motivar i incentivar la curiositat dels xiquets.

D’una banda, vull destacar, principalment, dos capítols del llibre que més m’han cridat l’atenció. Del primer capítol, que concretament correspon al capítol 35, recalque el que exposa l’autor de que al jutjar i classificar els textos infantils en l’escola, no ens centrem en el contingut, ni en el més important que és la comprensió lectora. De l’altre capítol, que és el 40, diu que si en classe el llibre es reduït com a instrument, per a fer activitats gramaticals, anàlisis o resums, els xiquets van a llegir millor, però llegiran només si estan obligats a fer-ho. Encara que el llibre està escrit en els anys setanta, en l’actualitat es veu la mateixa metodologia, i aquests són els qüestions que generen problemes a l’hora de fer lectors competents i crear l’hàbit de lectura. Així doncs, l’autor defèn i aposta per una escola moderna i motivadora, i no per una escola tradicional i avorrida.

D’altra banda, crec que la finalitat d’aquest llibre no és tant l’educació literària sinó que amb les explicacions de les diferents propostes didàctiques intentar desenvolupar el pensament crític, creatiu i divergent. Per tant, nosaltres com professors deuríem de potenciar la resolució de problemes de manera creativa, la imaginació, i despertar l’interès amb jocs.

Altres capítols destacables són els que parlen de l’error com una possibilitat d’una història. Amb un error, per exemple “Kor és un cor malalt que necessita vitamina C” podem transformar un conte i fer-ho més original. Per altra part, el error ortogràfic pot donar lloc a històries còmiques e instructives. Després, també trobem històries educatives, és a dir, si contem una història en que els xiquets poden imaginar-se que són els protagonistes ajudarà a poder conèixer-se millor o somiar amb els seus futurs.  D'altra banda, en altre capítol l’autor s’enfoca en el tractament de temes “tabú”, que en l’escola tradicional s’ometen, encara que són importants. Al llibre posa que amb les històries pot ser molt útil introduir temes com la sexualitat o els emocions.

També, m’agrada l’estructura que empra l’autor en la organització dels capítols. Primer, proposa la tècnica i l’exposa, i després, posa algun exemple i la seua experiència personal. Aquest recurs, fa que siga més clar i fàcil de comprendre els seus mètodes. A més a més, al llarg del llibre sempre utilitza la seua tècnica del binomi fantàstic, a traves d’ell pot crear tota una història, i no és tan sols una relació entre dos paraules, sinó el motor d’invencions. Aquestes relacions poden ser escollides al atzar pels xiquets, i així augmentar la intriga.

Com a conclusió, aquest llibre resulta un gran exemplar de com contribuir a inventar diferents tipus d’històries que poden ser educatives, motivadores, etc... dirigit tant per als pares com per als educadors, aleshores és una molt bona ferramenta per a nosaltres com futurs mestres, ja que és un llibre ple de propostes didàctiques que són vigents en l'actualitat, i que amb l’ajuda de les vivències de l’autor dóna una visió més clara i profunda de com proposar aquestes metodologies a classe. 

RESSENYA P19: Llibre tema controvertit

PLA LECTOR

1.     INTRODUCCIÓ

El centre Ausiàs March en el que anem a treballar, es troba a un barri de la ciutat de València concretament a Benicalap, amb un nivell sociocultural i socioeconòmic mitjà. Les competències lectores al centre no destaquen especialment ja que molts xiquets no tenen interès per la lectura (no llegeixen les lectures obligatòries en molts casos). L’edat en la que comencen a llegir és sobre els 5 anys. El següent pla lector intentarà potenciar la lectura però des d’una forma més dinàmica, amb activitats que fomenten la participació dels xiquets i xiquetes, fent que formen part del procés de lectura, incloent a les famílies i a la resta del centre docent en les tasques lectores.

Els criteris en els que ens anem a centrar són: adequar-se a l’edat dels alumnes i el cicle en el que es troben, aconseguir la fluïdesa en la lectura, despertar l’interès per la lectura, millorar la seua expressió oral i escrita, crear condicions favorables per a que l’alumnat interactue amb tot tipus de lectures, orientar a que l’alumne puga reflexionar i experimentar i, finalment, poder realitzar activitats a partir d’aquestes lectures.

La manera d’avaluar el pla lector es realitzarà de diferents maneres, entre elles valorarem la participació activa dels alumnes, la seua implicació en el procés, que incorporen els coneixements assolits a la seua experiència prèvia, que amplien el seu vocabulari, crear lectors competents i crítics amb el món que els envolta i fomentar el diàleg compartit i constructiu entre la comunitat educativa.

2.              BIBLIOTECA DE CENTRE

·        La distribució de la biblioteca: Volem que tots els nostres alumnes es senten part d’aquest projecte, per això volem començar una xicoteta remodelació de l’espai de la biblioteca fet per els alumnes amb materials, a poder ser, reciclables. Així doncs cada classe farà amb cartró o paper stands o cartells per decorar la biblioteca i fer-la més atractiva. A l’espai crearem una zona de lectura amb catifes, cadires, i taules: un lloc tranquil on poder gaudir de estones de lectura. La decoració pot anar canviant.

·        La disposició física dels llibres: Els llibres es troben organitzats als corredors inclosos per gènere i curs i ordenats alfabèticament per l’autor amb una referència clara. Les estanteries són de diferents colors.

·        Els criteris de selecció de lectures: Proposem una selecció variada perquè creiem que tots els gèneres són importants per això podem trobar llibres en castellà i en valencià, alguns clàssics originals (per xiquets d’últim cicle) però la majoria adaptats, també llibres de poesia i teatre i àlbums il·lustrats. A continuació una sèrie de llibres que podem utilitzar en el nostre pla lector.

-        1er: Els tres porquets. CC. Andersen. Ed: Cruïlla

-        2on: Això no és una selva. Rocío Bonilla i Susanna Isern. Ed: Flamboyart

-        3er: Missió especial. Mercè Company. Ed: Bromera

-        4rt: Relats de monstres. Steven Zorn. Ed: Vicens Vives

-        5é: El fantasma de Kilmory. Alan C. Mclean. Ed: Bruño

-        6é: L’ull de la mòmia. Jesús Cortes. Ed: Bromera

·        Exemple d’activitat de dinamització: Al costat de les estanteries hi haurà una llista de recomanacions amb els llibres que hi ha a l’estant (així amb tots), i cada xiquet al final pot puntuar el llibre buscant-lo en la llista i ficant-li una estrella si li ha agradat. Cada setmana el mestre encarregat de la biblioteca farà un recompte i al mes es veurà quin és el llibre més votat per nivell i serà elegit llibre del mes.

·        Una proposta anual que implique tots els cursos i la biblioteca de centre: La nostra proposta consisteix en una gymkana per a celebrar el Centenari de Blasco Ibáñez. Farem grups equitatius on tots els integrants participaran. Hauran de recórrer un circuit amb proves de distintes característiques per a desenvolupar el seus coneixements.

3. LA PROGRAMACIÓ D’ACTIVITATS D’AULA.

·        Primera tasca:

          -Activitat abans de la lectura: Presentar la portada del llibre, sinopsis o personatges per reflexionar sobre que inspira el llibre abans de llegir-lo.

          -Activitat durant de la lectura: Durant la lectura, tindran un pot a classe on podran introduir les paraules que no entenguen. Cada divendres el tutor traurà una o diverses paraules (segons el nivell) i les definiran. Quan una paraula estiga ben definida l’apuntaran al paper continu pegat a la paret de classe.

          -Activitat després de la lectura: Al final de la lectura faran activitats de reflexió sobre el llibre, però de manera oral com un debat. Les activitats seran: canviar el final del llibre i escriure una carta exposant els pensaments sobre el llibre dirigit a l’autor.

·        Segona tasca:

-Activitat abans de la lectura: Imaginar com s’ha inventat la història l’autor: Després de llegir el títol devem fer pensar als alumnes sobre com creuen que l’autor ha creat la història: com es sentia, en que estaria pensant...

          -Activitat durant de la lectura: Decoració de la classe o tertúlia literària: Aquestes dues activitats poden fer-se juntes o separades. Podem fer una tertúlia literària dialògica on els alumnes comenten la lectura i el que més els agrada.

          -Activitat després de la lectura: Tràiler o curtmetratge sobre la història: Els alumnes poden gravar un xicotet curtmetratge sobre la història.

·        Activitat per a l’avaluació de la lectura dels alumnes:

Proposem una activitat individual que consisteix en emplenar un mural dibuixant o escrivint amb les següents qüestions:

-Personatge preferit.

-Personatge que menys t’ha agradat.

-Capítol o situació que t’ha cridat més l’atenció.

-Parts o aspectes que no has entès.

-Si vols, continua la història.

P. 20 RESSENYA LIJ DE LECTURA LIJ LLIURE

La col·lecció de llibres “El bagul dels monstres” està escrita per Enric Lluch l’any 2010 i es de l’editorial Bromera. La col·lecció és recomana que siga llegida en xiquets de l’últim cicle d’educació infantil i primer cicle de primària. Aquesta col·lecció compta amb 10 exemplars i cada un d’ells fa referència a un esser que sol causar por als xiquets i xiquetes: la bruixa, el vampir, l’home del sac, el zombi, el fantasma, la mòmia, l’ogre, l’esquelet, el monstre de l’armari i l’home llop. Malgrat ser personatges que es solen presentar d’una forma antagònica o per causar por, el bagul dels monstres vol aconseguir tot el contrari: presentar aquestes criatures d’una manera més còmica i divertida. Per exemple: ens presenten la bruixa Marruixa que està farta de la Blancaneu la mòmia que té que tornar a Egipte perquè han tancat el museu, l’ogre menja-xiquets que acaba convertint-se en vegetarià o l’esquelet que vol aconseguir ser un gran jugador de futbol malgrat el risc que això li comporta. Així, cada criatura té la seua història que es conta amb un toc humorístic, desfent l’idea d’aquestes criatures que solen atemorir als més menuts. Per altra banda, les il·lustracions (cada llibre ha estat il·lustrat per una persona diferent) concorden perfectament amb les històries i amb els que els vol transmetre. Personalment, no sóc molt partidària de que els llibres compten amb il·lustracions però en aquest cas crec que es deu reconèixer que si que han estat encertades.

Com a futura mestra crec que aquesta col·lecció pot ser útil treballar-la, per exemple, a primer de primària, ja que els xiquets solen tenir certa reticència a aquestes criatures. Veure-les des d’altra perspectiva, amb un to més humorístic i deslligant-les de la mala percepció que sempre tenen al damunt, crec que pot ser una bona idea per a que els xiquets perden la por. Per altra banda, considere un encert l’ús de la ironia en aquestes històries perquè aquest aspecte també és útil tractar-lo amb xiquets. Al final de cada llibre apareix una xicoteta enciclopèdia sobre el monstre que ha sigut protagonista en la història, és a dir, presenten com va vestit el personatge, quins elements son característics, etcètera. Aquesta col·lecció m’ha recordat molt a un llibre que em vaig llegir per a una tertúlia “T’he agafat, caputxeta!” perquè juguen amb l’humor i amb els personatges desdramatitzant-los i donant una nova perspectiva. A més, aquest fet a classe ens dona peu a jugar amb les històries, podem fer qüestions als alumnes per canviar les històries o per entendre que tot no és sempre com ens ho han contat. Finalment m’agradaria destacar que em pareix una bona col·lecció per als xiquets que comencen a llegir de manera individual, però a més, des del meu punt de vista és recomanable tractar-la en classe d’una manera crítica i reflexiva. A més a més, a la pàgina web del bagul dels monstres podem trobar una “el joc dels monstres” l’objectiu del qual és obrir el bagul dels monstres, una manera divertida de finalitzar la lectura d’aquesta gran col·lecció.

P.26: RESSENYA E.L. 2

En aquesta tertúlia hem parlat sobre el cànon literari, per poder realitzar-la devíem portar classe almenys una font per contrastar i basar els nostres arguments. Com no tenia molt clar quina postura adquirir en aquest tema vaig decidir portar dos: El canon literario y la literatura infantil y juvenil. Los cien libros del s.XX d’Isabel Tejerina Lobo i La renovación del canon escolar. La integración de la LIJ en la F.L d’Antonio Mendoza, ambdós articles extrets de la Biblioteca Virtual Cervantes.

Primer que res, les primeres persones que van intervenir van explicar què era el cànon literari i per què era important en l’escola. El cànon literari és una selecció d’obres que es considera idònia per la seua qualitat estètica i literària, no obstant això, no s’ha pogut determinar un cànon estricte i global per a tots, ja que al ser un tema tan ambigu, han hagut diverses i variades opcions de cànon literari des de fa segles. Els meus dos articles tractaven de diferents punts de vista totalment contraposats. El primer parlava d’un recull de 100 obres on s’hi afegia una per any (l’obra més destacada de l’autor) i unes quantes recomanacions. Aquest article defensava més els clàssics. El segon article, en canvi, defensava la inclusió de les obres de LIJ dins d’un cànon literari per formar part d’un cànon escolar més ampli, ja que segons l’autor si una obra té que estar destinada per a un lector ideal les obres de LIJ eren les idònies per ser treballades en els xiquets i xiquetes ja que anaven destinades a elles, en una opinió més radical citava a X que defensava que el propi cànon fos creat pels xiquets i xiquetes.

La tertúlia em va agradar molt perquè crec que tracta un tema que tots ens havem plantejat alguna vegada o que ens sorgirà el dia que treballem com a docents: quines obres triar i com triar-les. Hui dia podem trobar moltes opcions, però sempre hi està l’etern debat entre si utilitzar els clàssics o adaptacions i que fer en aquelles obres que no tenen una qualitat literària molt elevada. La meua opinió respecte aquest tema és utilitzar obres sense qualitat literària per crear nous lectors i una vegada ja tinguen gust i gaudeixen de la lectura introduir clàssics o obres més complexes.

També vam parlar de que nosaltres coneguem un cànon occidental, és a dir, la majoria de obres literàries són d’occident o americanes, la majoria d’elles escrites per homes. Per tant no podem conèixer tot el ventall de obres literàries si no tenim referències clares a les obres que moltes dones han escrit, com si per aquest fet es donara a entendre que no són el suficient bones per formar part del cànon literari. Al igual ocorre amb les obres orientals o africanes, molt poques referències s’hi inclouen per no dir que quasi ninguna. Crec fermament que aquest fet ocorre perquè els cànons literaris s’han fet des d’una mira molt restringida i que realment no engloben i representen tot el conjunt de visions, diferències i maneres de fer literatura que hi ha al món. La literatura és una mena de camí per conèixer les diferents cultures que hi ha, i restringir-nos sols a un estil d’obres com poden ser les occidentals és tancar-se les portes a una gran part de la literatura que hi ha al món.

P.18 RESSENYA ESCRITA DE TERÚLIA LIJ

En aquesta ressenya vaig a parlar de la tertúlia número 10 on parlarem de les novel·les. Podíem escollir entre tres títols: L’ Amanda i la companyia dels monstres, L’ull de la mòmia i Thora i l’anell de la sort. Aquell dia sols ens va donar temps a parlar de dos llibres: L’Amanda i la companyia dels monstres i de l’ull de la mòmia que va ser el que vaig escollir jo.

L’ull de la mòmia tracta de l’aventura que viuen tres xiquets durant un estiu, quan els seus pares se’n van de viatge. L’avi de Max, el professor Esteve, pensava que sols es tenia que fer càrrec d’ell, però al final té que cuidar també a Diana i a x, amics de Max. Segons Max, el seu avi viu al seu món, entre els seus antídots e investigacions i mai l’ha entès, però, quan comencen la seua aventura i a poc a poc, la visió de Max sobre el seu avi va canviant. Tot comença quan Max toca a la mòmia d’Amenemhet III i els seus dits s’ennegreixen de sobte: tot senyala que ha rebut la maledicció de la mòmia. Així doncs, amb la finalitat de salvar Max, l’avi, Diana i Manel, que sofreix necrofília, s’endinsen en una aventura per salvar la vida de Max on deuran combatre al lladre número ú de mòmies l’Abdelkader

Durant la tertúlia vam comentar alguns aspectes que em van semblar interessants. Primer que res, una sensació que crec que va ser global: les il·lustracions no eren les apropiades per aquest llibre, ja que trencaven un poc el sentit de la història o en alguns casos ni es corresponien. Per altra banda, la meua opinió es que es deurien d’emprar poques il·lustracions ja que cada u crea el seu prototip dels personatges i els veu d’una manera determinada que mai serà igual que la d’altra persona.

D’altra banda, també em va resultar interessant el canvi de perspectiva que té Max sobre el seu avi. Aquest llibre va orientat cap al tercer cicle de primària, on els xiquets comencen a prioritzar les amistats front la família. M’agrada que al final Max s’adone que el seu avi és com és però això no vol dir que no l’estime, sinó que ho fa d’una manera diferent, fet que es pot veure al final quan els dona el tros de periòdic amb la noticia de que han caçaat Abdelkader.

Altre fet que s’ha comentat en la tertúlia es el paper de Diana, la única dona que ix a la novel·la. Diana és la més resolutiva de tots, sempre troba una solució o no està queta. El paper que agafa es primordial a la novel·la ja que trau d’embolics als seus companys en nombroses ocasions. No obstant això, tal vegada, no hagués estat mal incloure altre personatge femení a l’obra. Aquest fet va molt relacionat amb com es tracta l’amistat en tota l’obra i les reflexions que sorgeixen dels protagonistes: per exemple, com intenten ajudar a Manel tot i que saben que es difícil, com van fins l’altra punta del món si fa falta per salvar Max, com es cuiden entre ells. Crec que el llibre implícitament està donant-li gran valor a l’amistat.

En conclusió, crec que es un llibre que seria interessant tractar en classe, ja que al ser d’aventures es llegeix prou ràpidament i segur que agradaria a aquells xiquets que ja gaudeixen de la lectura i també ajudaria a crear nous lectors.

P.27 RESSENYA LECTURA TÉCNICA: LA GRAMÀTICA DE LA FANTASIA

El llibre que he escollit per fer aquesta ressenya és La Gramàtica de la Fantasia de Gianni Rodari concretament l’edició de  Avance de l’any 1976.

Aquest llibre el podríem definir com un “manual de fantasia”, tot i que la fantasia es un terme al meu parèixer abstracte, Rodari intenta establir unes normes o uns patrons repetitius no sols per crear fantasia, sinó també per saber portar-la a l’aula i als xiquets de la millor manera possible. Durant tot el llibre es tracta el tema de la fantasia, la imaginació i la creació des de la perspectiva de l’autor, que la justifica mitjançant les seues experiències en visites a aules o en la seua vida personal.

Només començar el llibre Rodari ens parla de la importància i la magnitud que té una sola paraula, l’impacte que té a la nostra ment i com la podem aprofitar per crear nous fils conductors per a històries. Com ell indica quan algú diu una paraula ocorre el mateix que quan algú tira una pedra a un llac, es van creant cercles concèntrics. L’autor continua parlant-nos de un fenomen que condicionarà tota la resta de llibre: l’anomenat binomi fantàstic. El binomi fantàstic consisteix en llançar dues paraules a l’atzar el més allunyades possibles l’una del altra (entenent per allunyades dues paraules que es estrany veure juntes), a partir d’aquest moment hi ha que deixar la imaginació volar i crear noves històries. Durant tot el llibre Rodari ens parla de diferents formes de crear, d’indagar de descobrir, el simple joc de les hipòtesis que passaria si...? ens obri un munt de possibilitats de crear i passar una estona divertida.

Tot i que l’autor defensa durant tot el llibre que no te coneixements en psicologia, si que intenta explicar gran part dels fenòmens que ocorren durant la infància i la importància que té la fantasia i la imaginació. En aquest punt m’agradaria destacar que tot i que molts pares i educadors si intenten limitar o no alimentar les idees fantasioses dels xiquets i xiquetes, Rodari destaca que això no es deu fer si no que tot el contrari, donar ales a que els xiquets creen i descobreixen el món mitjançant la fantasia, ja que, com ell mateix indica la imaginació en molts casos es la que els permet moltes vegades entendre aspectes com per exemple, la utilitat dels objectes. Relacionat amb aquestes tècniques també cal destacar una que em va agradar molt: la de canviar històries conegudes com la Caputxeta o la Ventafocs, o replantejar-se com seria la història dels Reis Mags (la Beffana en Itàlia, d’on és l’autor) fixant-se sols en un aspecte clau de la seua caracterització. El món de la invenció com indica Rodari es ampli i sense límits i ens pot donar moltes idees, però mai una sola, sempre seran diferents una història d’altra.

A més, les històries que creen els xiquets ens poden portar a entendre millor quina realitat viuen. Depenent de quins elements en la història representen el mal o el bé. En molts casos les històries deuen tenir una funció alliberadora. Moltes vegades, certes paraules es converteixen en tabú des de la primera infància: no és deuen dir, ens ensenyen que això no es correcte i es una cosa que interioritzem quasi sense adonar-nos. Rodari defensa que les històries formen part de l’autolliberació de la por. Per altra banda les històries també poden reforçar conductes: si un xiquet té por a l’obscuritat, pot perdre-la si la seua mare li conta una història sobre un xiquet de les seues característiques que és tan valent i no li té por a res, ni tan sols a l’obscuritat. Aquí observem dos coses: un xiquet model en una història i la importància que té per al xiquet que siga sa mare la que li dedique temps a contar-li aquesta història.

Durant tot el llibre observem una crítica, amb la que estic totalment d’acord, a una manera d’ensenyar la literatura extremadament tancada des dels inicis. Des de ben menuts se’ns ensenyen obres, ens obliguen a llegir-les, a aprendre dates i característiques, però s’obliden d’ensenyar-nos a crear, a imaginar, al poder que tenim per inventar noves històries. L’autor destaca molt que ha anat a classes i al primer moment de dir-los als xiquets dues paraules perquè crearen històries no han sigut capaços, no perquè no foren capaços, sinó perquè no estan acostumats a que els deixen crear les seues pròpies històries. Els beneficis que representa per a un xiquet ser capaç de pensar i fer seua una història, baix el meu punt de vista, són notables. També cal destacar, que el moment de creació també té repercussions positives per altra banda, es pot aprendre literatura, gramàtica, ortografia, etc. M’agradaria destacar una part de la història que em va agradar molt, contava al llibre el meravellós recurs que poden arribar a ser les titelles i destacava la utilitat que li donava un professor que tenia una titella caracteritzada com ell i els alumnes anaven i li deien a la titella el que pensaven del professor sense saber que ell estava amagat rere, aquest mestre destacava que aprenia moltíssim dels seus errors d’aquesta forma. En açò vull dir i ressaltar que crear espais on es puga crear, dialogar, en conclusió, on la fantasia i la imaginació tinguen cert protagonisme també beneficia les relacions alumne-mestre i sobretot i més important, si el procés de creació s’acompanya amb un procés de reflexió, pot ser una eina per crear persones crítiques que tanta falta fan en aquest temps. Les estratègies que ens presenta Rodari són senzilles però eficaces i opine que són una manera diferent i més divertida de tractar la literatura i la llengua a les aules. Llegir aquest llibre m’ha obert un poc més els ulls a que hi ha diferents alternatives al que tots hem vist, que les coses es poden fer de manera diferent i que hi ha que saber observar molt que ens conten els xiquets i deixar-los espai per gaudir imaginant i creant. Aquest llibre no sols el recomanaria a docents sinó també a qualsevol tipus d’educador perquè crec que convida a una reflexió sobre altres aspectes que també afecten a l’educació no sols en l’àmbit escolar.

P.21: RESSENYA LIJ ORAL DE LECTURA LLIURE LIJ SEGONS CRITERIS

Elena Gómez Juárez

"EL PETIT PRÍCEP"

RESSENYA LIJ ORAL DE LA TERTÚLIA LIJ 4

Elena Gómez Juárez 

RESSENYA LIJ ESCRITA DE LA TERTÚLIA LIJ 4

Elena Gómez Juárez

¡T'he agafat, Caputxeta!

¡The agafat, caputxeta! És un llibre de literatura infantil i juvenil de gènere teatral que ha rebut diferents premis, com el premi Lazarillo en 1994, el premi Samruc, llista d’Honor Premi CCEI, i menció especial de la Internationale Jugend Bibliothek en 1996. La primera edició d’aquest llibre va ser en 1995, però el meu exemplar és de la 2ª edició, de la editorial Bruño, de l’any 1998 i adaptada per a xiquets a partir de 10 anys. L’autor d’aquest llibre és Carles Cano, que destaca per la seua formació en diverses d’oficis, a més a més, un conegut contacontes. Autor d’obres de literatura infantil amb una prosa que tendeix a ser experimental, amb un gran jocs de paraules.

El tema central és la relació que fa entre els contes de tradició oral i altres històries clàssiques conegudes pels xiquets. El llibre està orientat en una representació teatral que fan una selecció de personatges d’alguns del contes més coneguts (caputxeta vermella, el llop, el gat amb botes, els porquets, etc) adoptant el paper d’actors. Aleshores, com a un teatre representen un acte, i realitzen descansos on eixien altres personatges clàssics anunciant els seus productes. L’autor al llarg de la història empra l’humor amb els personatges i els recursos dels contes, utilitzant-los per a jugar. Tanmateix, amb el assumpte dels espots publicitaris ridiculitza amb un to irònic la publicitat. 

En quant a l’estructura de l’obra parteix del pròleg que obri la història i un epíleg la tanca. En ambdós apareixen dos personatges únics que no apareixen en tota la història. L’obra es desenvolupa en un acte dividit en cinc escenes ambientades en el bosc del conte de “Caputxeta vermella”, intercalats per quatre espots publicitaris.

Analitzant críticament l’obra pense que és diferent, original, ja que l’autor a partir dels personatges tradicionals forma un conte atípic i humorístic. Juga amb el canvi dels rols dels personatges, no actuen de la manera que s’espera, és a dir, el llop no és malvat ni menja porquets ni a Caputxeta. L’autor està relacionant els elements clàssics amb el nous elements.

D’una banda, em crida molt l’atenció l’aportació de les il·lustracions dels diferents escenaris, perquè ajuda als alumnes a imaginar, a interpretar i sobretot a representar el llibre. A més a més, crec que si fem una representació teatral del llibre s’involucrarien més en la comprensió del gènere teatral, i així aconseguir ser lectors més competents.

No obstant, amb aquest ús irònic pot ser que hi haja problemes a l’hora d’entendre les referències que fa el autor en els espots publicitaris, ja que tal vegada els xiquets desconeixen als personatges actuals que fa al·lusió com al actor Kevin Costner o la crítica que fa en aspectes actuals de la societat. Però, ho recompensa al final del llibre, doncs posa una sèrie d’activitats i explicacions per ajudar a millorar la comprensió del conte.

D’altra banda, com he comentat al conte s’alternen espots publicitaris, un d’ells apareix el doctor Frankeinstein amb la seua clínica de cirugia estètica, mostrant altres personatges coneguts que ha operat, però amb això el que fa l’autor es fer burla de la importància que la societat actual dóna a l’aparença física. Hi ha un transfons en aquestes publicitats, l’autor vol criticar i ridiculitzar la societat i la televisió.

En resum, des de el meu punt de vista aquesta obra és molt completa, sorprèn al lector i és adequada per a llegir a l’escola. Crec que el gènere teatral és important perquè educa i ajuda als xiquets a expressar els seus emocions, sensacions o dubtes a través de la interpretació.