Gènere assagístic

Es defineix com l'escrit que, sense arribar a tindre l’extensió de un tractat o monografia, aborda una matèria indistinta en forma suggestiva i de tanteig. El seu caràcter és informal e incomplet. A més, proba en l’ordre del raonament a partir de l’observació i de l’experiència. Aquest gènere està relacionat amb el gènere periodístic.

Té com a antecedents els diàlegs platònics i les epístoles ciceronianes.Encara que ja el van cultivar aquests autors, l’assaig en el seu sentit modern naix amb el francès Montaigne que va anomenar d’aquest mode a les seues divagacions i observacions sobre diferents temes. Va definir l’ordenació i les característiques que ha de tindre un assaig, el qual no ha patit molts canvis a mans d’escriptors posteriors.

La seua definició pot ser: “escrit, generalment breu, sense l’aparat i l’extensió que requereix un tractat complet sobre la mateixa matèria”.

Encara que el gran assagista Eugeni D’Ors fa insistència en el seu funcionament en el pas de l’anècdota a la categoria, és a dir, en elevar-se de lo concret a la formació de principis e idees de caràcter general i abstracte.

Actualment, l’assaig permet abordar qualsevol escrit en prosa que no tinga un caràcter essencialment sistemàtic i que s’incline a la  divagació personal.

A Espanya, a partir de la generació del 98, han abundat assagistes importants com Unamuno, Azorin, Ortega, Marañón, Sánchez Mazas...

Referències bibliogràfiques:

 Enciclopedia Salvat Universal (10, 4535) Barcelona: Salvat (1996).

Enciclopedia Larousse (6, 1956) Barcelona: Planeta (2000).

Enciclopedia Durvan (5, 2014) Bilbao: Durvan (1989).