lunes, 27 de marzo de 2017

Literatura infantil i juvenil

Hi han diferents maneres de definir el que és la literatura infantil i juvenil, per això a continuació citarem les definicions que autors reconeguts han fet sobre aquesta i que em considerat més importants:
Segons Marisa Bortolussi, la literatura infantil i juvenil es tota aquella obra estètica destinada a un públic infantil. Juan Cervera afirma que en aquesta s’integren totes les manifestacions i activitats que tenen com a base la paraula amb finalitat artística o lúdica que interessen al xiquet.
Per altra banda Colomer (1999) entén aquest tipus de literatura com la iniciació de les noves generacions al diàleg cultural establert en qualsevol societat a través de la comunicació literària. Jordi Rubió parla d’aquest tipus de literatura com aquella branca de la literatura d’imaginació que millor s’adapta a la capacitat de comprensió de la infància i al món que vertaderament li interessa.

P. Hollindale (1997) recull diferents definicions d’aquest tipus de literatura:
-És un corpus d’obres resultat d’una combinació d’intencions i decisions per part d’autors, editories i llibrers que inclou un disseny comercial per al mercat infantil.
-És un corpus d’escriptura col·lectiva definida així perquè apel·la al xiquet actual en les circumstancies prevalents  de la infància.
-És un corpus d’escriptura col·lectiva definida perquè apel·la o ha apel·lat als xiquets en el present o en el passat.
-És un gènere de ficcions que es preocupa per la infància o per les figures imaginaries i situacions amplament enteses per els xiquets com rellevants per a ells i que els és lingüísticament accessible.
-És una agrupació de textos amb certs aspectes en comú que els permet establir transaccions significatives amb els lectors infantils (i que els permet incidentalment fer el mateix amb adults).
-No denota un text sinó un acte de lectura; quan hi ha una transacció voluntària entre qualsevol text i un xiquet, aquest text és per aquesta ocasió “literatura infantil” (de la mateixa manera, quan una transacció voluntària té lloc entre un llibre per a xiquets i qualsevol adult, per aquesta ocasió es tracta de literatura, no de literatura infantil).

En paraules de Xavier Minguez (completant la definició de Rubió) la literatura infantil i juvenil està dirigida a un públic en formació que necessita l’adequació del llenguatge i de la resta de recursos literaris per facilitar  la comprensió. Els àmbits d’estudi de la LIJ (terme per abreviar la literatura infantil i juvenil), en canvi, inclouen gèneres fronterers que han sigut estudiats tradicionalment dins de la marca de LIJ com la literatura de tradició oral i la paraliteratura dirigida al públic infantil i juvenil i altres en els que l’aplicació de la metodologia d’anàlisis i estudi de la LIJ resulta especialment fructífera com els còmics, els dibuixos animats i l’àlbum il·lustrat. La literatura infantil i juvenil té com a principal suport el llibre i, malgrat que la irrupció de la escriptura hipertextual fruit de les TIC pot canviar la forma de lectura, segueixen sent heretades del llibre. Minguez en La definición de la literatura infantil desde el paradigma de la didáctica de la lengua y la literatura (2011) diu que si una obra compleix les condicions de literarietat, adequació al lector model i caire educatiu, deuria ser considerada LIJ sense més (p.6).


Finalment, segons Teresa Colomer els llibres infantils i juvenils tenen una funció d'aprenentatge cultural i específicament literari, que fa que hagin estat contemplats quasi sempre des de la perspectiva de l'educació. Si l'aprenentatge pertany a instàncies com la família o la biblioteca, ens trobarem amb un aprenentatge realitzat sense premisses de formalització.

Intertext lector

Com diu A. Mendoza Fillola, l’intertext lector és el conjunt de sabers, estratègies i recursos lingüístics i culturals que s’activen a través de la recepció literària per poder establir associacions de caràcter metaliterari i intertextual. A més a més, l’intertext lector potència l’activitat de valoració personal a través del reconeixement de connexions i del desenvolupament d’actituds positives cap a manifestacions artístiques i literàries culturals. És a dir, el conjunt de textos que el lector ha de conèixer per poder comprendre una obra literària en la seua globalitat. 
L’intertext lector determina l’eficàcia de la interacció entre el text i el lector i es mostra com un concepte clau per explicitar els distints aspectes de la formació literària des d’una perspectiva didàctica, perquè la funcionalitat de l’intertext lector com activador de coneixements en el procés de lectura i en l’activitat de reconeixement textual resulta determinant per a l’adequada interpretació dels textos.

Paratextos

Com diu Gérard Genette (al seu llibre Seuils) els paratextos són elements que ajuden al lector a introduir-se en la lectura facilitant les primeres instruccions sobre el contingut del llibre. Genette els considera uns elements auxiliars, una accessoris del text que funcionen com una porta d’entrada, de transició i de transacció.

Per a Gemma Lluch (Universitat de València) són elements que ocupen un lloc privilegiat i que exerceixen una acció sobre el públic per aconseguir una bona acollida del text i una lectura més adequada.

Llibre




Segons el Diccionari Normatiu Valencià, un llibre és una reproducció impresa d’una obra científica o literària en fulls de paper reunits per plecs formant un tot. A més a més, també pot definir-se com un conjunt de fulls, generalment impresos, cosits o apegats, que están enquadernats i que formen un volum.

Gènere Narratiu


Com veiem a la pàgina web Llenguacat.wikispaces, el gènere narratiu es troba present en les obres en les quals es relaten fets inventats o reinventats que es desenvolupen en un espai i en un temps determinats i que parteixen d’una realitat concreta. La narrativa s’escriu generalment en prosa i es disposa de forma horitzontal ocupant tota una pàgina i s’estructura en paràgrafs separats per un punt i a part. El text narratiu s'organitza generalment en tres grans blocs: el plantejament (en què es presenten uns personatges, un marc espacial i temporal i una situació), el nus (o desenvolupament, en què s'esdevenen accions que modifiquen la situació inicial) i el desenllaç (o resolució).
Aquest gènere també es caracteritza per tindre un narrador (extern o intern) que conta la història i que fa de mediador entre el autor i el lector. A més a més, al gènere narratiu podem trobar gran quantitat de personatges (principals o secundaris) que són els encarregats de resoldre el conflicte que es presenta.

Dins del gènere narratiu podem trobar contes, faules, llegendes, novel·les (curtes, d’aventures, de cavalleries, de ciència-ficció, de costums, històriques, negres, realistes, simbòliques, etc.), rondalles, mites, apòlegs, etc.

Per concloure podríem dir que tot text narratiu ha de complir una sèrie de condicions:
- Crear un món de ficció, encara que pot incloure també elements reals.
- Hi ha d'haver-hi almenys un narrador, que explica l'acció.
- Hi han d'intervenir uns personatges, que realitzen l'acció.
- Existir una acció o conflicte.
- L'acció o conflicte té lloc en un temps i en un espai.
- La seva funció ha de ser referencial i/o estètica.

Cànon Literari


Com explica I. Tejerina, el cànon literari és la intenció de triar un corpus on destaquen les millors obres i escriptors, suposant un criteri restrictiu, limitat i  considerat d'una qualitat contrastable; antigament entraven en aquest cànon, sobretot, les obres clàssiques. Avui en dia trobem controvèrsia a l’hora d’elegir quin és el cànon literari adequat, ja que és difícil d’establir quins són els criteris a seguir per a la seua elecció.

domingo, 26 de marzo de 2017

Intertextualitat

Segons la Universitat de Piura, la intertextualitat és un recurs estílistic que permet establir una relació entre dos textos de manera ímplicita o explícita, citant a un dins d'un altre. Es pot plasmar amb referències a altres textos de la mateixa època o d'una altra, literals o parafrasejats, del mateix autor o més comunament d'altres.

Competència mediàtica



Segons José Ignacio Aguaded Gómez i Mª Dolores Guzmán, el consum diari dels mitjans no garanteix que s'adquirisquen competències, per la qual cosa és imprescindible una formació crítica en alfabetització audiovisual i mediàtica, entenent estes com les destreses, habilitats, actituds i aptituds mínimes -que no professionals- per a poder interpretar judiciosament el bombardeig d'imatges, continguts i aplicacions de comunicació, que formen part ja consubstancial del nostre hàbitat quotidià. 

Animació lectora




Segons la pàgina web EcuRed, l'animació lectora són aquelles activitats participatives que tenen com a objectiu animar el text i dotar de vida als llibres. És una forma de promoció de la lectura que utilitza algunes estratègies amb caràcter lúdic que acosten al xiquet i al llibre de manera activa i gratificant. En elles la interacció resulta imprescindible i tot el procés s'estructura amb una metodologia oberta i flexible que permet la seua adaptació a les persones per a les que s'ha projectat, inclosos els adults. 

Gènere dramàtic


Com diu en la pàgina web Portal Educativo, és un gènere literari que es basa en la representació de conflictes humans que tendixen a la seua resolució.
Els seus trets més característics són l’ús del diàleg i que no apareix la figura del narrador. El fi d’una obra del gènere dramàtic, encara que pot ser llegida, es la seua representació en un escenari davant d’uns espectadors. Aconseguir que l’espectador s’implique d’alguna manera en el que està apreciant. Convé no oblidar que els textos dramàtics no aconseguixen el seu ple sentit fins que es posen en escena.
Aquesta tasca es dut a terme pels actors, que encarnen els personatges i que són conduïts per un director. A més a més, l’estructura de la narració està dividida en tres instàncies característiques: la presentació, el nuc i el desenllaç.
D’altra banda, dins del gènere dramàtic trobem diferents subgèneres. Els següents subgèneres són els més destacats:
-La tragedia: és una forma dramática que va tindre el seu origen en l’antiguitat. Habitualment el conflicte tràgic és producte del trencament de l’ordre del món, esdeveniment que enfronta als personatges amb un destí inexorable.
-La comèdia: és una forma en què l’acció dramática discorre de manera oposada a la tragedia. Si en la tragedia els personatges canvien d’un estat favorable a un desfavorable, en la comèdia es dóna un ascens en l’estat dels personatges.
-El drama: a diferència de les formes anteriors, el drama no té un carácter definit, sinó que en ell es combinen indistintament aspectes tràgics i còmics.

Pla lector




La Galera considerada com una de les millors editorials al país en literatura infantil, ha definit el pla lector com un disseny d’un instrument, d’una actuació destinats a afavorir la competència lectora del alumnat i l’apropiació del gust per la lectura.
No hi ha un pla lector model. Cada centre, cada grup, cada alumne requereix un anàlisi previ abans de que el docent decidisca quals seran els títols, i les activitats que els acompanyen, que tindran que configurar aquest pla d’actuació. Cal que el pla lector servisca per a que cada alumne prenguera consciència del creixement de la seua capacitat lectora i d’anàlisi de fets, situacions i personatges i que descobrisca la bellesa del llenguatge.
Com diu la pàgina web aularagon. catedu. es, el professorat de la llengua o el tutor no són els únics responsables de la lectura en el aula, també són els de ciències naturals, matemàtiques o educació física. Tots tenen el mateix fil conductor, que és facilitar l’aprofitament dels coneixements, la capacitat de relació dels alumnes i el seu procés maduratiu.

Resumint, en paraules de la pàgina web de edebé, el pla lector és un programa per a l’aula dirigit a educació primària i secundaria, que facilita la labor del docent en torn a l’adquisició i el desenrotllament de la competència lectora, afavorint l’interès per la lectura. 

Literatura (i fet literari)


Segons el Diccionari Normatiu Valencià definix, primerament, la literatura com l’art que usa com a mitjà d’expressió una llengua. En segon terme com la producció d’obres literàries, especialment com a ocupació. En tercer terme com a un conjunt d’obres literàries d’un poble, d’una època o d’un gènere, o destinades a un públic determinat (literatura nòrdica o grega. Literatura romàntica o infantil). Per últim, posa que és l’activitat centrada en l’estudi de la producció literària.  Aleshores alhora definir literatura no podem fer referència a una definició, ja que la paraula es polisèmica, és a dir, que té més de un significat. 
Anant més enllà del diccionari, al llarg de la història s’ha tractat d’arribar a una definició satisfactòria i més concreta de la paraula. Però ací entra en joc el punt de vista de cada autor, i per això no ha hagut un consens per a trobar una definició universal.  
Aleshores deixe, de la pàgina web cervantesvirtual.com i de Luis Fernando Ávila Tobías, diferents valoracions de importants personatges sobre la literatura: 
  • Plató no considera a la literatura com un art independent i autònom (com faria més tard Aristòtil), sinó que la concep íntimament unida la música i dependent d'ella.            
  • Aristóteles: “literatura és l’art de la paraula” 
  • Roman Jakobson: “el objecte de la literatura és la literalitat, que és el que fa que determinada obra siga literària” 
  • Emerson: “la literatura és una necessitat del home, siga qual fóra la seua condició social, estat, cultura, sexe, edat, cada circumstància té la seua expressió literària” 

Encara que hi ha diferents enfoques podem fer una agrupació, reflectida en  la pàgina web auladeletras.net, dels diferents característiques que es troben a un text literari:
a) Originalitat: el llenguatge comú està gastat, és repetitiu; el text literari ha de ser inèdit, estrany, sempre original. 
b)Voluntat artística: s’usa el llenguatge amb una voluntat artística, és a dir, intentant crear una obra d’art. No existeix, doncs, una finalitat pràctica, sinó estètica. 
c) Lo connotativo: s’utilitza un llenguatge obert a l’evocació i al suggeriment a través dels significats secundaris de les paraules.
e)  Món propi: el missatge crea els seus propis mons de ficció els referents dels quals no han de correspondre necessàriament amb la realitat exterior. 
f) Importància del significant: a pesar de Saussure, podem afirmar que, en un missatge literari, el significant pot estar motivat: musicalitat, al·literacions, simbolismes fònics...
g) La funció poètica: en l'estudi de les funcions del llenguatge (Jakobson): el llenguatge exerceix una funció estètica o poètica quan crida l'atenció sobre si mateix, sobre la manera de dir les coses. 
h) Desviació: cridem així a la "recurrència" o repetició en un text breu d'unitats lingüístiques de qualsevol dels nivells.
D’altra banda, segons Vicent Salvador considera fet literari com a fet històric, que canvia amb el pas de temps, i que les teoritzacions muntades per explicar el fet literari d’avui –o el de fa uns segles– poden ser invàlides per explicar unes altres manifestacions literàries encara per venir.  Al capdavall, l’estudiós de les ciències humanes no pot permetre’s el luxe supersticiós de suposar que la realitat estudiada és invariable en el temps i en l’espai, com fa el físic. O, dit d’una altra manera: una teoria centrada a definir el concepte de literarietat no tindria prou capacitat predictiva, ja que el seu objecte d’estudi no és sinó una idealització d’uns fets concrets sensibles a la diversitat de contextos culturals, històricament mutables i no subjectes a unes regles d’evolució explicitables. Però aquest raonament ens duria, ara, massa lluny.
Finalment, com futura professora no crec que el concepte de literatura siga el més rellevant per a ensenyar als xiquets, sinó que cal treballar en l’educació literària, perquè hem de dotar als alumnes d’habilitats específiques que requereix la comprensió lectora.

Gèneres Visuals

 Els gèneres visuals són especialment emprats per periodistes. Comprenen diferents aspectes com: la fotografia informativa, que es un recurs informatiu que es sol complementar amb el peu de foto; el reportatge fotogràfic (representa un succés mitjançant un recull de fotos); l’humorisme gràfic com la vinyeta i la tira; les la infografia: un dibuix amb breus textos que transmet informacions i el fotomuntatge, que es dona molt a l’actualitat.
Referències bibliogràfiques
Universidad de Murcia. Aula de Mayores (2007/2008): Géneros periodísticos. Disponible en: http://www.um.es/aulasenior/saavedrafajardo/apuntes/doc/generos_periodisticos.pdf

Paraliteratura

La paraliteratura té una gran importància en quant canalitza la literatura a través d’un món mediàtic on la globalització i convergència a pesar de generar canvis profunds en el text literari, amplifica la influència d’aquest text obert a múltiples finestres i que es mostra lluny de l’hermètic elitisme intel·lectual [...] Més que un tipus de obres literàries és una part de l’industria cultural dirigida a les masses que s’aproxima molt a l’autoajuda però que es ven com ficció. La paraliteratura sempre està dins d’un gènere i si té èxit pot donar lloc a un subgènere: les típiques seqüeles. En l’entramat del relat predomina el diàleg. En definitiva, la paraliteratura, viu de l’alabança al lector, ja que els seus personatges son similars a la mitja del lector i les seues reaccions són típiques.


REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Badir, I.. (2007, Marzo 28). ¿Cuál es la importancia de la paraliteratura?. La huella digital. Disponible en: http://www.lahuelladigital.com/cual-es-la-importancia-de-la-paraliteratura/

Álbum il·lustrat

L’àlbum il·lustrat és el conjunt de la imatge gràfica i el relat literari; d’alguna forma ambdues manifestacions artístiques es complementen: la il·lustració prolonga el sentit del relat i el relat busca les orientacions que condueixen a la fantasia pel camí de la novetat i el diferent. Un llibre il·lustrat ofereix als lectors plaer, entreteniment i sobretot una experiència creativa i estètica.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:
Instituto Nacional de Tecnologías Educativas y de Formación del Profesorado. Bibliotecas Escolares: El álbum y el libro ilustrado. Disponible en: http://www.ite.educacion.es/formacion/materiales/8/cd_2013/m5_5/el_lbum_y_el_libro_ilustrado.html 

Gènere líric

La lírica serveix de via al autor per a que exprese els seus sentiments, la seua subjectivitat, el seu jo íntim i personal. El seu mitjà fonamental d’expressió és el vers, però també pot aparèixer en la prosa.
Segons Ramírez Gall:
L’actitud lírica consisteix en manifestar les emocions o sentiments que sorgeixen al enfrontar-se a un món o a un objecte determinat [...] El gènere líric és una forma d’expressió literària relacionada generalment amb el concepte de poesia. Encara que la poesia pot donar-se tant en prosa (prosa poètica) com en vers, es més comú considerar dins del gènere líric les formes d’expressió escrites en vers. En la poesia lírica, el poeta canta les seues idees, sentiments i aspiracions. No narra fets o esdeveniments; s’inspira en general en els sentiments de la seua pròpia ànima, al seu món íntim.
Aquests són els gèneres lírics que hi podem trobar:
1.     Ègloga: Expressió de sentiments amorosos en boca de pastors en una naturalesa idealitzada.
2.     Elegia: serveix per canalitzar el dolor causat per una mort o desgràcia
3.     Himne: tracta de sentiments col·lectius
4.     Oda: expressió de sentiments sobre temes diversos
5.     Sàtira: tracta vicis o defectes de forma humorística
6.     Epigrama: poema breu escrit en to agut, amb ingeni o satíric.

7.     Madrigal: breu poema amorós.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:
Lineros Quintero, R. (n.f) Los géneros literarios. Contraclave: Revista Digital Educativa. Disponible en: http://www.contraclave.es/literatura/generos.pdf
Ramírez Gall, M.E (n.f) Guía Género Lírico. Corporación municipal de desarrollo social. Liceo Jorge Alessandri Rodríguez. Departamento de Lengua y Comunicación: Calama. Disponible en: http://recursos.salonesvirtuales.com/assets/bloques//guiagenerolirico.pdf

Literatura de tradició oral

Pereyra (2011) fa un anàlisi sobre la literatura de tradició oral a la revista La lectura:


Tal com reconeix Margaret Meek (1982), la tradició oral es adquirida integralment i recreada una i altra vegada en cada generació, a través de la narrativa, la que roman com hàbit cognitiu i afectiu en l’adult i s’aprèn en solidaritat dels que afinen l’escolta i dediquen un temps per a contar. Al record, el passat segueix viu, proporcionant altra memòria al portar al present el que s’ha escoltat dir, ja que contar és una acció més veloç, immediata i vigorosa que escriure [...] Eixes histories que escoltem des dels nostres primers anys oficien com herència de la memòria verbal, el sentiment, la valoració, els codis, la retòrica, els mecanismes de transmissió que integren la nostra identitat sociocultural. Nodrida de la tradició, en paraules de Martos Ñuñez (2008), com experiència atresorada  i confluència de textos i discursos, conforma l’experiència vital en tant forma privilegiada de transmissió del literari. Recreant l’experiència feta relat, la prolonguem, pensem en ella, depositem el cregut, desitjat i temut, inclús ens resistim, sabent que certs tipus i qualitat de realitat es produeixen  en la interacció entre llenguatge e imaginació. La literatura de tradició oral, per això, ofereix la possibilitat certa de revisar la cultura i l’experiència d’una comunitat, conservant els coneixements ancestrals, com una historia verídica que es conta en veu baixa, formadora de la literatura d’un poble.


Referències bibliogràfiques
Pereyra, A. (2011). Literatura de tradición oral: la importancia de la literatura de tradición oral. La lectura: edición online. Nro.20. Disponible online: http://aal.idoneos.com/revista/ano_13_nro._20/literatura_de_tradicion_oral/

Competència literària

Sanz (2006) citada en Sánchez Polo determina que:

la competència literària inclou una sèrie de coneixements variats que abasten des del lingüístic, l’històric general i l’històric literari, fins informacions relacionades amb la teoria de la literatura i el llenguatge literari. El concepte de competència literària engloba directament el de comprensió lectora, és a dir, la capacitat de entendre textos literaris en profunditat. Quan ens enfrontem a un text escrit comú, el lector ha d’activar una sèrie d’estratègies per descodificar el text en tot el seu sentit; per a que es done aquest procés hi haurà que ficar en marxa mecanismes que van des de la pura descodificació del text com significant, passant per el de interpretació del significat literal de les paraules, fins arribar a les referències extratextuals que també formen part de l’últim sentit del text. Quan es tracta d’un text literari la complexitat encara és major ja que junt a totes les estratègies anteriorment assenyalades, el lector ha d’activar els coneixements respecte al context històric en el que fou escrit el text, les característiques de l’estil, les dades biogràfiques de l’autor, entre d’altres. A tot açò s’uneix la dificultat de l’estil, l’al·lusió i les figures pròpies del llenguatge literari. Devem capacitar els aprenents per fer una lectura interpretativa i crítica, relacionant els diferents elements per entendre la complexitat del missatge i comprendre, a la vegada, el funcionament tant dels gèneres com del llenguatge literari.

Hem volgut aprofundir encara un poc més en la competència literària sobretot en l’àmbit de la LIJ i com es relaciona amb aquesta per això siguen vàlides les paraules de Mendoza:

L’objectiu formatiu de la lectura literària és el desenvolupament de la competència literària i de cada ú dels seus components, entre els que destaquen, a mode de blocs integrats, la competència lectora i, particularment, l’intertext del lector [...] L’idea central d’aquest estudi es matisar que la competència literària es forma a través de les múltiples activitats de lectura i que, a la seua vegada les funcions que la competència literària desenvolupa sempre potencien  el desenvolupament del procés de recepció (oral o escrita) de cada obra o text; en aquest procés formador les obres de LIJ desenvolupen funcions formatives essencials.
El desenvolupament de la competència literària necessita de la lectura com una activitat bàsica d’accés a la construcció (elaboració, acumulació i organització) de sabers metadiscursius i metaliteraris. L’atenció a la capacitat productiva i a l’activitat interpretativa que senyalarà van Dijk (1976) com aspectes definitoris de la competència literària enllaça amb la següent reflexió de J. Culler (1978: 185): “La lectura no es una activitat innocent. Està carregada d’artifici i negar-se a estudiar els nostres propis modes de llegir es passar per alt una font principal d’informació sobre l’activitat literària”
En tot procés de formació en l’aprenentatge de dominis receptors i habilitats de lectura, té especial rellevància la correlació de les competències literària i lectora junt amb l’ intertext del lector. Aquest últim component és un component bàsic de la competència literària: l’intertext personal es sosté, en part, en els coneixements lingüístics del receptor i es composa, per acumulació integradora, de sabers discursius, pragmàtics i metaliteraris i d’estratègies receptores. Els intents de definir i perfilar el concepte de competència literària han ficat de manifest la dispersió de recursos, procediments, innovacions formals e ideològiques que apareixen en les produccions literàries, que són els materials a través dels quals es deurien obtenir les dades per centrar els components de la CL [...]

En atenció a les particularitats de cada obra literària, resulta que la competència literària, com succeeix en la definició de literatura, deu ser matisada en múltiples aspectes i pot abastir tot un compendi de sabers.  

Referències bibliogràfiques:
Sánchez Polo (n.f): Propuesta de actividades para trabajar la competencia literaria en la aula de ELE. Centro Virtual Cervantes. Disponible on-line en: http://cvc.cervantes.es/ensenanza/biblioteca_ele/publicaciones_centros/PDF/rio_2008/44_polo.pdf
Mendoza Fillola, Antonio (n.f): Función de la literatura infantil y juvenil en la formación de la competencia literaria. Universidad de Barcelona. Disponible online: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/funcin-de-la-literatura-infantil-y-juvenil-en-la-formacin-de-la-competencia-literaria-0/html/01e1f656-82b2-11df-acc7-002185ce6064_3.html

sábado, 25 de marzo de 2017

Competència lectora


La competència segons l’Enciclopèdia Larousse, és un sistema hipotètic de regles que permeten explicar que tot parlant d’una llengua té la capacitat de: comprendre i emetre un infinit de frases inèdites, reconèixer frases agramaticals, detectar frases ambigües i identificar paràfrasis.

I segons l’Enciclopèdia Salvat Universal, és la capacitat que sons la normativa de la gramàtica generativa de Chomsky té tot parlant adult per emetre espontàniament o percebre i comprendre un infinit de frases que, en la seua major part, no ha pronunciat o escoltat abans.


Referències bibliogràfiques

 Enciclopedia Larousse (4, 1350) Barcelona: Planeta (2000).

Enciclopedia Salvat Universal (7, 3290) Barcelona: Salvat editores (1996).

Conte


El conte, segons el MECD, té com a tret principal la brevetat, la intensitat i la simplicitat en el tractament dels seus elements: personatges, espai, acció, temps, etc.

D’aquest mode, els personatges solen ser perfilats de forma simple i esquemàtica i

es donen pocs detalls d’aquests. L’espai en que s’ambienten sol ser molt escassament caracteritzat. L’acció és també molt senzilla i sol mostrar-se en ordre lineal, és a dir, cronològicament, per a, d’aquest mode, facilitar la seua comprensió.

Els contes es poden classificar de diverses maneres:

-Segons  el seu mode de composició i autoria: conte tradicional i popular i conte literari.

-Segons la seua estructura: contes amb marc.

-Segons la intenció: llegendes, mites i exemples i apòlegs.


Referències bibliogràfiques

Ministerio de educación. Gobierno de España. (Última actualización 25-07-2007). Géneros literarios. Sitio web: recursos.cnice.mec.es

Figures retòriques


Es defineix com el procediment lingüístic o estilístic que s’aparta del mode comú de parlar i que, generalment, busca donar més expressivitat al llenguatge.

Són paraules o frases que s’utilitzen per a donar èmfasi a una idea o sentiment. Són mecanismes que alteren l’ús normal del llenguatge per a obtindré un efecte estilístic. Són originals, suggeridores, persuasives i capten l’atenció procedint d’aquest mode una millor comunicació política, publicitària, periodística...

Alguns exemples són: sinestèsia, comparació, metonímia, ironia, hipèrbaton, epítet...



Referències bibliogràfiques

Enciclopedia Durvan (5, 2310) Bilbao: Durvan editores (1989).

Diccionario avanzado de la lengua española. Madrid: SM (2001).

Gènere assagístic


Es defineix com l'escrit que, sense arribar a tindre l’extensió de un tractat o monografia, aborda una matèria indistinta en forma suggestiva i de tanteig. El seu caràcter és informal e incomplet. A més, proba en l’ordre del raonament a partir de l’observació i de l’experiència. Aquest gènere està relacionat amb el gènere periodístic.

Té com a antecedents els diàlegs platònics i les epístoles ciceronianes.Encara que ja el van cultivar aquests autors, l’assaig en el seu sentit modern naix amb el francès Montaigne que va anomenar d’aquest mode a les seues divagacions i observacions sobre diferents temes. Va definir l’ordenació i les característiques que ha de tindre un assaig, el qual no ha patit molts canvis a mans d’escriptors posteriors.

La seua definició pot ser: “escrit, generalment breu, sense l’aparat i l’extensió que requereix un tractat complet sobre la mateixa matèria”.

Encara que el gran assagista Eugeni D’Ors fa insistència en el seu funcionament en el pas de l’anècdota a la categoria, és a dir, en elevar-se de lo concret a la formació de principis e idees de caràcter general i abstracte.

Actualment, l’assaig permet abordar qualsevol escrit en prosa que no tinga un caràcter essencialment sistemàtic i que s’incline a la  divagació personal.

A Espanya, a partir de la generació del 98, han abundat assagistes importants com Unamuno, Azorin, Ortega, Marañón, Sánchez Mazas...



Referències bibliogràfiques:

 Enciclopedia Salvat Universal (10, 4535) Barcelona: Salvat (1996).

Enciclopedia Larousse (6, 1956) Barcelona: Planeta (2000).

Enciclopedia Durvan (5, 2014) Bilbao: Durvan (1989).

Gèneres literaris


El Ministeri d’educació defineix aquest terme de la següent manera: es denomina gènere literari a cada una de les classes en que es divideixen els textos literaris, escrits per els autors amb una finalitat determinada. Cada gènere literari comprén, a la mateixa vegada, altres subgèneres literaris.

Al llibre de Julio Neveleff s’afirma que el concepte de gènere en literatura és ampli, discutit i discutible i, per aquest motiu, es citen a continuació diverses definicions d’autors:

“[...] per a la crítica i la teoria literàries contemporànies és un fet admès i quasi una dada del sentit comú que els gèneres són una convenció. Variables i múltiples, els gèneres són considerats primerament com un mode de classificar o agrupar les obre literàries en virtut de certes característiques de la seua organització formal”(Beatriz Sarlo i Carlos Altamirano).

I per a Juan José Saer: “es pot dir que, històricament, la noció de gènere s’ha anat circumscrivint. A l’actualitat, són les categories que engloben els grans gèneres: poesia, novel·la, assaig, teatre. Podríem parlar també de nous gèneres, com la novel·la policial, la de ciència-ficció, el teatre de bulevard, etc.”



Per tant, reprenent la definició del MECD, els principals gèneres són: gènere líric, gènere narratiu i gènere dramàtic. Els subgèneres literaris s’inclouen en aquests i es caracteritzen per tindre trets comuns al gènere al que pertanyen. Són els següents: subgèneres lírics (cançó, elegia, oda, sàtira i ègloga), subgèneres narratius (conte, novel·la, poema èpic, cantar de gesta, romanç) i subgèneres dramàtics (comèdia, drama, tragèdia i altres subgèneres gramàtics com el entremès, el pas, el melodrama o el auto sacramental).


Referències bibliogràfiques

Ministerio de educación. Gobierno de España. (Última actualización 25-07-2007). Géneros literarios. Sitio web: recursos.cnice.mec.es

Julio Neveleff. (1997). Clasificación de géneros literarios. Madrid: Ediciones novedades educativas.




Educació literària


Actualment, els models didàctics no resulten eficaces ni responen a las necessitats de una formació literària i personal. Aquesta deficiència es deu a la seqüenciació cronològica dels continguts, a las obligades classificacions en gèneres literaris i al estudi acumulatiu d’autors, obres i estils. L’estudi de la literatura no deu ser l’aprenentatge de una successió de moviments, de dates, autors i obres, ni la simple enumeració d’influències ni de trets d’ estil. Per tant, podem dir que la renovació didàctica per a la formació literària ha estat estancada en supòsits tradicionals, especialment travada en els de ordre historicista.
Com a conseqüència, la didàctica de la literatura ha de plantejar-se que l’objectiu essencial i genèric de la formació i educació literària dels alumnes de un determinat nivell escolar té un doble caràcter integrador: aprendre a interpretar, valorar i apreciar las creacions de signe estètic-literari. Es necessita la interpretació per a futures creacions d’obres literàries dels alumnes.



L’educació literària és la preparació per a saber participar amb efectivitat en el procés de
recepció i d’actualització interpretativa del discurs literari, tenint en compte que: la literatura és un conjunt de produccions artístiques que es defineixen per convencionalismes estètic-culturals, les produccions literàries també es defineixen per la presència acumulada de determinats (encara que no sempre exclusius ni específics) usos i recursos d’expressió propis del sistema lingüístic i per la seua organització segons estructures de gèneres i que el procés de percepció del significat de un text literari no es una activitat espontània.



La funció del docent front als fins de formació literària i front als continguts literaris és la de formador, estimulador i animador de lectors i, a més, la de crític literari. El professor ha d’estimular els aprenentatges dels alumnes fent que observen els trets específics, els estímuls que presenta un text concret i els efectes que motiven en el receptor. És a dir, la seua funció d’agent motivador és la que permet aproximar la funció lúdica i estètica de las produccions literàries al adequat grau de coneixement analític que prevé la projecció curricular i encaminant-los cap a la faceta de la educació literària. Un estre motivat és el que coneix la lectura, llig amb entonacions diferents i, en resum, fa que els seus alumnes es motiven també a llegir. La funció d’aquest mestre és la de crear lectors actius que lligen de forma no mecànica i que gaudeixen de la lectura.
També permet que el professor equilibre las aportacions interpretatives dels alumnes suscitades per la lectura amb els coneixements crític-teòrics que aplica amb criteris pedagògics.



Aquests mestres han d’aconseguir tot açò creant espais de lectura a l’aula on els alumnes puguen accedir als materials , lectures entre companys o en veu alta per a estimular de igual forma a tots i també despertar el sentiment crític sobre el que estan llegint i, sobre tot, establir el diàleg entre tots els lectors.




Referències bibliogràfiques:


Antonio Mendoza Fillola. (2006). La educación literaria. Bases para la formación de la competencia lecto-literaria. 2, de Biblioteca virtual universal Sitio web: http://www.biblioteca.org.ar/libros/300233.pdf

Patrici Batalla, Mercé Segarra. (2003). La literatura a la classe de llengua. El Puig. Escola cooperativa.